​Fa cinquanta anys, el 24 d'octubre de 1974, va ser vist per última vegada, abans de ser "desaparegut" pel règim repressiu del dictador xilé Pinochet.

Antoni va nàixer a Xàbia el 29 d'abril de 1936. La seua mare era Mariana Mengual Roselló (Marianeta), el seu pare Antoni Llidó Fornés (Tonet). Vivien al carrer Major, núm. 2, on son pare tenia la seua carnisseria, a més, també regentava un lloc en el mercat municipal, enfront de l'església. Era un dels quatre o cinc carnissers del poble. En 1947, quan Antoni només tenia 11 anys i la seua germana Pepa 7, el seu pare va morir (possiblement de càncer) deixant a Marianeta sola amb els dos xiquets. Com no podia atendre la carnisseria, va decidir convertir-la en una botiga de tota mena de dolços, xocolates, tabac i similars. Els xiquets ajudaven a sa mare en tot el que podien. I, per descomptat, van continuar la seua educació. Malgrat els seus escassos mitjans, Marianeta sabia com era d’important educar els seus fills i va treballar intensament per a fer-ho possible. Antoni va acabar els seus estudis en l'Acadèmia Jesús Nazareno de Xàbia, després de la qual cosa va obtindre una beca de la cooperativa agrícola per a estudiar a Alacant. Es va llicenciar en Magisteri en 1957. Pepa es va fer infermera.

Acabada la carrera, Antoni va sorprendre a tots anunciant que havia decidit fer-se sacerdot. Va ser d'allò més inesperat. Res en la seua vida feia presagiar tal decisió.  Marianeta, que era una bona persona, portava els xiquets a missa tots els diumenges, com tothom. No obstant això, no era excessivament religiosa i no hi havia res en el caràcter d'Antoni que suggerira tal elecció: era un jove molt extravertit, sociable i alegre. En els grans menjars familiars sempre es cantava i Antoni era qui més animava la festa. Tenia molts amics, xics i xiques, i li encantava cantar i ballar amb la seua quadrilla.

El que li va portar de sobte al sacerdoci és un misteri que ningú entén. Degué sentir la vocació.

Antoni va estar al seminari de Montcada, a poc més de 10 quilòmetres al nord de València, i es va ordenar sacerdot en 1963. El 22 de setembre d'eixe any va celebrar missa a l'església de Sant Bertomeu de Xàbia. En 1961, mentres estudiava en el seminari, la seua mare va morir d'un vessament cerebral. Aquell trist dia, Antoni va arreplegar a Pepa, que estudiava a València, i junts acudiren a l'enterrament. Ell tenia 23 anys i Pepa només 19.

Va ser com a sacerdot, en el seu primer càrrec, quan el compromís social d'Antoni es va fer patent. De 1963 a 1967 va ser rector de 700 persones en dos pobles, a uns vint quilòmetres d'Alcoi: Balones i Quatretondeta. Els vilatans eren en la seua majoria treballadors agrícoles que necessitaven que tots els membres de la família treballaren per a subsistir. Com a mestre, Antoni era conscient de la importància de l'educació per a superar la pobresa. Animava els pares a que els seus fills continuaren estudiant després d'acabar l'educació primària. Amb els professors locals, organitzava classes de radio per als seus alumnes després de treballar en el camp. A través d'amics de la Universitat de València, també va aconseguir que estudiants voluntaris de diverses disciplines s'implicaren en este projecte, fent classes els caps de setmana per als joves del poble. Però això no era tot, també va estar ajudant en els treballs del camp als pares dels alumnes. Al final dels seus quatre anys allí, havia ajudat molts estudiants a anar a la universitat. Estos dos pobles tenien una taxa de graduats universitaris superior a la de qualsevol altre poble en molts quilòmetres a la redona. 

Antoni ja considerava que el seu paper com a sacerdot consistia a ajudar i servir als més necessitats. Era molt conscient de la injustícia social existent i sentia que era el seu deure fer tot el possible per contribuir a alleujar la pobresa. Veia en els ensenyaments de la Bíblia una crida a ajudar els més necessitats.

Però això no va agradar als superiors d'Antoni en l'Església, que al llarg de la història sempre s'ha identificat amb la classe dominant. Antoni sabia que el seu trasllat a el Ferrol com a capellà de l'hospital militar, en la costa gallega, va ser un càstic.  Novament es va enfrontar a les autoritats i va dedicar el seu temps a ajudar més als soldats i mariners que als oficials. En veure la misèria i la pobresa de la comunitat marinera, es va radicalitzar. Després de només deu mesos, va ser suspés d'este càrrec. A través d'esta situació va veure clarament que el seu futur amb l'Església a Espanya seria difícil, per això, quan va sorgir l'oportunitat de treballar com a missioner a Xile, on hi havia escassetat de sacerdots, va sentir que era el camí que havia de prendre. En 1969, enviat per la Comissió Episcopal de Missions i Cooperació, va marxar a este país.
D'allà mai tornaria a Espanya.

- La lluita d'Antoni Llidó per una societat més justa a Xile continuarà en una segona part-.

 Es tractava dels fills dels moriscos que havien sigut expulsats del Regne de València dos anys abans en la major expulsió que els regnes d’Espanya havien viscut mai. Per  posar això en context històric, hem de remuntar-nos uns quants segles arrere. Quan les tropes cristianes de Jaume I "van conquerir" gran part del Xarq al-Andalus -el que després seria el Regne de València a partir de la segona meitat del segle XIII- molts dels musulmans se n’anaren, però un gran nombre d’ells es va quedar, encara que foren cada vegada més marginats i de vegades, perseguits baix el domini cristià. Pobles sencers de musulmans van romandre -especialment a la Muntanya valenciana- coneguts com a mudèjars (de l'àrab mudajjan, "permés romandre") i se'ls va permetre inicialment practicar la seua religió, encara que amb restriccions. 

A mitjan segle XV, no obstant això, es van observar clars signes d’una creixent intolerància política, religiosa i cultural. I amb la conquesta cristiana del regne de Granada (1492), l'últim bastió musulmà, les condicions per als musulmans van canviar dràsticament. En una sèrie de decrets reials de començament del segle XVI, es va oferir als mudèjars l'opció de convertir-se al cristianisme o abandonar el país. Va caldre esperar 20 anys perquè l’alçament popular de la Germania de  València provocara la conversió forçosa de milers de musulmans ( Reial Cèdula de 4 de abril de 1525). Encara que nominalment cristians, la majoria d'estos moriscos s'aferraven a la seua ancestral fe islàmica, que continuaven practicant en secret en la intimitat de les seues llars. (La Fàtwa d'Orà de 1504 -un dictamen jurídic islàmic- permetia als musulmans de la Península Ibèrica convertir-se externament al cristianisme si era necessari per a sobreviure, sense cometre apostasia ni traïció ). Era un secret conegut i el monarca i l'Església sabien que la majoria no eren realment cristians i este fet els molestava. Finalment en un decret del 22 de setembre de 1609 el rei Felip III va justificar la seua decisió d'expulsar als moriscos del Regne de València, afirmant que els esforços per convertir-los de veritat havien fracassat. Entre 1609 i 1610 uns 300.000 moriscos van ser expulsats de les terres del Regne de València.

Aquest fet suposà  una gran tragèdia per a un poble que no coneixia un altre país que no fóra aquest, dons la població morisca del Regne de València eren els hereus dels antics pobladors que hi visqueren en aquestes terres des de finals de la prehistòria. Després de l'expulsió, es van trobar en el regne nombrosos morisquets (fills dels expulsats) entre els 4 i els 12 anys. No hi ha consens sobre quants exactament. Els últims estudis (Gironés) semblen concretar la xifra de 2.447 xiquets, però podrien haver sigut més. Després de l'expulsió dels seus pares en 1609, l'Estat no es va ocupar d'ells. Alguns van ser acollits per l'Església, però la majoria van ser captats per famílies riques per a convertir-los en servents o esclaus. Alguns fins i tot van ser venuts per soldats a persones d'altres regnes d'Espanya i altres, a comerciants italians. No va ser fins a 1611 quan el rei Felip III va decidir realitzar un cens per a localitzar a estos xiquets. En el seu decret de 29 d'agost, va declarar que els xiquets havien de ser educats en famílies cristianes en la vertadera fe i que no havien de ser tractats com a esclaus. Però, en realitat, no existia cap mecanisme de control.

A Xàbia el cens es va efectuar el 25 de setembre. Es va demanar a tots els veïns que acolliren un morisquet a casa i que acudiren a presentar-lo a les autoritats. Oficialment n’eren 94. És molt possible que en foren més. La mortalitat infantil era alta en aquella època. I és possible que no es presentaren tots els xiquets, ja que estava decretat que una llar no podia tindre més de dos morisquets.  
El cens registrava el nom, l'edat, el lloc de naixement i les característiques especials dels xiquets. Els noms que se’ls va assignar eren els noms tradicionals d’aqui que van rebre en el baptisme, o els noms que els donava la família amb la qual vivien. El cognom era el de la família valenciana que els acollia. La majoria d'ells procedien de les muntanyes de les comarques centrals valencianes, com la Vall de Laguar, Guadalest, Castell de Castells, Alcalà i molts altres llocs. Les seues edats eren des dels 4 anys (el que significa que tenien 2 anys quan van perdre els seus pares!) fins als 14.

Al començament del segle XVII hi havia 450 cases a Xàbia, cosa que significaria 450 famílies... més o menys. En teoria, hi havia un morisquet a cada 5 cases! Caldria preguntar-se: què va ser d'estos xiquets? Quants es quedaren a Xàbia? Els que es van quedar degueren integrar-se plenament amb el temps. 
I quantes persones a Xàbia hui dia tenen un avantpassat morisc oblidat del qual no tenen ni idea..?

​

"No és estrictament un esport, sinó més bé una afició" diu Pascual Mayans Zaragozí, secretari del club Coloms Esportius de Xàbia. De fet, ens referim al club de colombicultors o colombaires, que és com s’anomenen, on els socis es dediquen a la cria i cura de coloms… (i l'esport el practiquen les aus !)

La colombicultura és coneguda des de fa segles, però va ser a principis del segle XX quan es va convertir en un esport oficial, és a dir, amb les seues pròpies regles, encara que la primera societat de colombicultura per a la “diversió“, es va fundar a Múrcia en 1773. No hi ha dubte que estes aus  sempre han existit en la península Ibèrica, però van ser els àrabs els que van introduir en el segle VIII el colom domesticat. Estos coloms es criaven per la seua grandària, i el seu destí era l'alimentació. Al principi, només els rics es permetien tindre’ls (per a menjar-se’ls i per plaer), però amb el pas del temps la seua possessió es va popularitzar perquè a més d'aliment els seus excrements aprofitaven per a fertilitzar la terra. També van ser utilitzats com a missatgeres, especialment pels monjos, que es comunicaven d'esta manera entre monestirs. Així que sovint eren els monjos els qui els criaven. Va ser un d'ells, el Frare Llaudí, qui va creuar el colom gran amb el colom missatger, més menut, creant així l'ancestre dels exemplars que s'utilitzen en l'actualitat per a la pràctica d'este esport. D'entre ells, la més preuada hui en dia és el "buchón valencià". I per descomptat que és un esport molt valencià.

En este esport, el mascle (colom) ha de festejar o conquistar a la femella (coloma) mitjançant les seues qualitats innates o entrenades. Estes estan relacionades amb la grandària, la intel·ligència i l'astúcia del colom, virtuts que l'ajuden a perseguir, atraure i conquistar la femella. L'objectiu del criador és aconseguir mascles amb un bon aspecte físic i un comportament seductor per a atraure millor a la femella. 
Després d'un període de gestació de 20 dies, la coloma pon habitualment només 2 ous. Quan les cries (pichons) tenen 30 dies, se separen de la seua mare i es mantenen junts en un corral fins que el seu comportament indica a l'ull entrenat del criador quins són mascles i quins femelles- entre els 3 i els 6 mesos. Quan se separen, les femelles es mantenen juntes en un corral, mentre que els mascles es mantenen en corrals separats. Quan els mascles aconseguixen l'edat en la qual comencen a atraure a les femelles -entre 6 i 12 mesos- i després de la seua primera muda, se'ls pinten les ales de colors vius, de manera que cada criador té les seues pròpies combinacions que el distingixen de la resta. El colombaire tria llavors una femella de la mateixa edat per al colom. A la coloma, se li tallen lleugerament les plomes de la cola i se li adherixen una o dues plomes blanques artificials. Estes seran la marca distintiva per la qual el colom reconeixerà més tard a la seua parella. El procés s'inicia deixant-los junts en un colomer durant 7-8 dies perquè «s’enamoren". Passat este temps, se'ls separa. Durant els dies següents tots dos estan tristos i infeliços. Al cap d'uns dies, es presenten a la coloma altres 4-5 coloms de la mateixa manera que l'anterior. Una vegada completat este procés, es duu a terme un assaig. Unes 2 hores abans de la posta del sol, es deixa eixir dels seus calaixos a tots els mascles que li van ser presentats i quan s'allibera la femella, tots els mascles volen estar amb ella i seduir-la. És el moment en què comencen els rituals de festeig. Quan es cansa d'ells, la coloma fuig buscant un lloc on amagar-se dels coloms que la seguixen. Pot ocultar-se entre dens fullatge d'un arbre, un tronc buit o un forat en una paret i pot allunyar-se fins a 6 km de la seua llar. A mesura que el cansament i la fam s'imposen a la luxúria, els coloms comencen a retirar-se de la persecució i tornen a casa. Només el més resistent i audaç la trobarà, la seduirà i volarà de tornada amb ella abans que fosquege.

Els concursos són bàsicament això. El colom amb millors instints de seducció, perseverança i, que més temps passa al seu voltant guanya el premi. El guanyador no és el més atlètic, ni el més dur, ni el de raça més pura, sinó el més “educat”, el que mostra més constància i el que té l'instint reproductiu més fort. Curiosament, cada colom desenvolupa els seus propis trucs i tècniques per a enfrontar-se als seus oponents. Els millors observen fins i tot, com reaccionen els altres i adapten el seu joc en conseqüència.
Sol haver-hi almenys 75 coloms competint per l'atenció d'una sola coloma. Una competició dura 6 dies consecutius, cada dia 2 hores. Dos jutges atorguen punts pel temps passat en l'aire amb la femella i pel temps passat en terra realitzant rituals de festeig. Es poden concedir punts extra per l'elegància del vol i la cortesia amb la qual tracta a la femella. Amb tants coloms al voltant de la   coloma, és increïble la fenomenal memòria i vista aguda que un jutge ha de tindre per a seguir l'acció! 
Des del sòl, els propietaris seguixen el vol dels seus coloms, fàcilment identificables pels seus colors.

Els concursos estan organitzats per la Real Federació Espanyola de Colombicultura Valenciana, organisme creat en 1944 per a reconéixer esta pràctica com a esport nacional. En primer lloc, s'organitzen els concursos locals i comarcals. Després els nivells provincial, nacional i fins i tot internacional. Este esport, del qual es diu que té el seu origen a la província de València, s'ha popularitzat també a Catalunya i Andalusia i, en menor mesura, en altres parts d'Espanya. Fins i tot es practica en diversos països sud-americans i en alguns europeus, com Portugal i Àustria.

El club de colombicultura de Xàbia es va fundar cap a 1940, just després de la Guerra Civil. Els seus membres guardaven els coloms a casa i es reunien en el Bar Imperial, (darrere de l'Ajuntament). A la fi dels anys 60, una vídua va llegar a la seua mort, una casa situada enfront del bar La Rebotiga a l'Ajuntament de Xàbia, amb dret d'usdefruit per al club de colombicultura La Javiense, tal com se’l coneixia llavors. Este va ser el centre del club durant els següents 25 anys aproximadament. En els anys 90, quan el veïnat va començar a sentir-se molest pels coloms, l'Ajuntament els va permetre crear un club als afores del barri antic, just al sud del barranc del riu Gorgos. En este lloc estan els colomers (caxos) per a totes les aus dels socis. També disposen d'un local on se celebren reunions i actes socials.

El club Coloms Esportius de Xàbia està orgullós de la gran qualitat dels seus coloms. En els últims 60 anys, molts han participat en el campionat nacional, tres d'ells en els últims 10 anys. En els anys 80 el club comptava amb més de 200 socis. En 1983 Xàbia va ser fins i tot seu de la copa del campionat nacional, la Copa de la seua Majestat Rei Joan Carles I. No obstant això, el nombre de socis ha anat disminuint gradualment en els últims 10-15 anys i hui, el club  compta amb només 36 socis. Per a intentar corregir este declivi, el club visita periòdicament els centres educatius de Xàbia a fi de donar a conéixer esta antiga i sorprenent activitat entre els més joves, de manera que les noves generacions puguen interessar-se en ella i així aconseguir que esta afició tan valenciana i tan única no desaparega. Hi ha tantes activitats extra curriculars disponibles per als joves en l'actualitat, que en este moment hi ha poc o gens d'interés per este antic passatemps. Si bé encara hi ha més de 9.000 colombaires a la Comunitat Valenciana, lamentablement sembla ser que a Xàbia, la colombicultura podria ser prompte una cosa del passat.

Hi ha molts motius per a practicar la colombicultura: entre altres, l'estreta relació que es crea entre el colombicultor i els seus coloms,  l'emoció d'observar el comportament d'estes aus, el contacte amb la naturalesa, la germanor entre els socis. 

Tal vegada algun dia, este esport torne a alçar el vol a Xàbia.
* La informació d'aquest article ha estat amablement proporcionada per Pascual Mayans Zaragozí, secretari del club Coloms Esportius de Xàbia.
​

​Ja en l'Edat mitjana, va atraure a molts eremites que van trobar en ella el lloc ideal per a practicar la meditació i generar devoció cap a Déu.

A mitjan segle XIV, la figura de sant Jerònim es va fer molt popular. Aquest sant (nascut al voltant de l'any 347 a Dalmàcia i mort cap al 419 a Betlem), va ser un gran erudit que va traduir la Bíblia del grec i de l'hebreu al llatí. Va viure durant diversos anys com a eremita i va ser fundador d'un monestir i convent a Betlem. Inspirats per aquest doctor de l'Església, molts monjos jerònims van acudir a la Plana per a viure com eremites, habitant les nombroses coves de la part baixa del cap de Sant Antoni. Van ser coneguts per la seua pietat i abnegació, i gent de molt lluny venia per a retre'ls homenatge. Per això, aquestes coves encara, (des de fa segles) es coneixen com a Coves Santes.

Els eremites es reunien de tant en tant per a discutir els fonaments de la seua fe i en 1374 van decidir demanar al Papa permís per a fundar un monestir a la Plana. Tres dels monjos van viatjar a Avinyó, seu del Papa Gregori XI, i van tornar amb una butla papal que els concedia el seu desig. Aqueix mateix any, va començar la construcció d'un monestir xicotet i molt bàsic. Va ser finançat principalment pel seu benefactor, el duc real Alfons d'Aragó (Alfons el Vell) duc de Gandia, marqués de Dénia i net del rei Jaume II.
En 1375, els dotze ermitans que ocupaven les coves es van mudar al monestir, amb el seu prior, el frare Jaume Ibáñez. Ací vivien en la més absoluta pobresa, guardant silenci, orant i meditant. Per a subsistir, a vegades treballaven en els camps i en altres ocasions captaven, ja que el Papa els havia concedit permís per a realitzar aquesta activitat.

En aquells dies, Xabea (que segons les fonts escrites de l'època és com se la denominava llavors) era assetjada a sovint per atacs de pirates barbarescos. En 1386, fins i tot aquest monestir empobrit va ser assaltat: un grup de pirates hi va penetrar i va atacar brutalment els monjos, capturant a nou d'ells com a ostatges, un dels quals va morir en el camí que descendia al port. Els van portar a Alger i Bugía, hui a Algèria. El duc va pagar un gran rescat per a alliberar-los i van ser retornats a Xabea l'any 1392. Però mai no s’hi van sentir segurs. El duc Alfons també temia per la seguretat dels monjos, així que en 1388 va comprar uns terrenys a Cotalba al seu propietari, d'origen musulmà, situat a 8 km terra endins de Gandia, i els va donar per a la construcció d'un nou i més gran monestir.

Aqueix mateix any, van començar les obres de construcció, planificades i supervisades pel majordom del duc, Pere March, pare del famós poeta Ausiàs March (més tard, diversos membres d’aquesta família serien soterrats en una capella de l'església). A l'any següent, els monjos es van traslladar al monestir de Sant Jerònim de Cotalba. Aquest bell, encara que senzill edifici, és hui una de les construccions monàstiques més històriques de la Comunitat Valenciana. En 1835 va ser desamortitzat com a monestir, però actualment està restaurat i conservat en el seu estat original per a les visites turístiques.

El monestir de Sant Jerònim de la Plana va quedar abandonat durant diversos segles fins que, a la fi del segle XVII uns caçadors van trobar, entre les seues ruïnes, un llenç que representava a la Mare de Déu envoltada d'àngels, amb Jesús en la seua falda i sant Jerònim al costat. Aquesta troballa "miraculosa" va provocar la reobertura de l'església del monestir i la veneració a la Mare de Déu dels Àngels. L'edifici va mantindre les seues característiques originals fins a 1962, malgrat les obres de remodelació efectuades després de saquejos i guerres. Malauradament, en aqueix any es va realitzar una important transformació que va destruir la gran majoria dels elements originals, i es va instal·lar una nova comunitat de religiosos. Actualment es denomina santuari de la Mare de Déu dels Àngels i està dirigit per monges, Filles de Santa María del Cor de Jesús.
​
Cada any, la festa de la Plana (generalment celebrada entre l'1 el 3 d'agost) commemora la refundació de l'edifici en una processó en la qual el llenç original del segle XVII recorre els terrenys del santuari i després de la qual, el llenç torna a l'església com a peça central de l'altar. També es pot observar en una de les sales de l'edifici, una sèrie de taulells que representen episodis històrics del monestir original.
El santuari no permet visites turístiques, però els interessats poden assistir a la missa diària que se celebra a les 09.00 en l'església, mentre que diumenges i festius l'horari és a les 10.00 i a les 19.00.

​Tot i que Xàbia va restar a la rereguarda durant tota la guerra (1936-39), la
importància de la defensa i control del tram de costa entre Dénia i Xàbia, va fer que el
govern de la República hi creara una línia defensiva litoral entre les Marines i el Portitxol
amb la instal·lació de diverses construccions defensives que tenien com a finalitat frenar
els possibles atacs de l'armada franquista i protegir la navegació de cabotatge de la zona.
L’estructura defensiva més important bastida a Xàbia, va ser la gran bateria del Portitxol.
Construïda a uns 90 metres sobre el nivell del mar, aquesta robusta i extensa bateria semi-
subterrània, construïda amb gruixudes parets de formigó de porland, protegia l'amplia
badia de Xàbia, al nord-oest i la petita badia del Portitxol, al sud-est.

El dissabte 17 de juny podrem visitar, gràcies a l’amabilitat del propietari de la
parcel.la on s’ubica, Pasqual Pastor Cardona, les restes conservades d'aquesta
construcció.
La ruta començarà a les 10,30 a l’aparcament de la Caleta, anirem caminant fins al
mirador del Portitxol, visitarem les restes de la bateria i tornarem fins la Caleta.

​Aquí teniu un breu resum de les activitats previstes per als propers dos mesos:
17 de maig, dimecres, a les 19:00 hores. Una xerrada sobre les amfores descobertes sota l'aigua a la zona de Xàbia.
26 de maig, divendres, a les 18:30, un passeig guiat des de les ruïnes romanes a prop del parador, fins a la Séquia de la Noria, a través de la Saladar.
17 de juny, dissabte (hora de determinar), una visita a la bateria de la Guerra Civil de Portixol.