El dissabte 21 de febrer, al voltant de 40 membres de l'AMUX i els amics van visitar Oliva, guiats per Josep Castelló, director del museu de Xàbia.
Vam visitar l'enginy d'Oliva i vaig sentir una xerrada molt interessant sobre la fabricació del sucre. A principis del segle XV, Oliva es posiciona al capdavant de la producció de sucre, elaborat a partir de la canya de mel, un producte que dominava els mercats europeus en aquell moment. L'enginy d'Oliva, el lloc on es fabricava el sucre, és un edifici que encara es conserva parcialment i que es troba al costat del carrer de l'Enginy.
​En Josep ens va guiar pel nucli antic. Entre altres coses, visitem el museu arqueològic, el Portalet de la Verge Maria, la Torre del carrer de la Comadre, el carrer de les Moreres i el Raval.

​ Abans, l’únic sistema de refrigeració que coneixien eren les grans construccions de pedra a la muntanya, les anomenades neveres, utilitzades del segle XVI al XX. Allí s’acumulava la neu durant l’hivern i després es convertia en gel. Eixe gel es transportava de nit als pobles del voltant durant els mesos d’estiu, sobretot per a usos comercials: conservar peix, preparar begudes i també amb finalitats medicinals. Xàbia i Dénia aconseguien el seu gel principalment d’Alcalà de la Jovada, on hi ha dues neveres que encara es conserven molt bé.

Per a la gent del carrer, poder conservar el menjar en èpoques d’abundància per a tindre’n en temps d’escassetat era fonamental. Al llarg de mil·lennis s’han anat creant molts mètodes de conservació, que han passat de generació en generació arreu del món. A Xàbia també, fins a mitjan segle XX, era habitual fer servir tota una sèrie de tècniques: salaons, encurtits, assecament, fermentació, conservació en oli o salmorra, o cocció amb sucre.

La fruita de la zona es feia sobretot melmelada. La varietat era ben ampla: codony, tomaca roja i verda, nespra, raïm moscatell, llima, meló i fins i tot meló d’Alger. Fer melmelada de raïm moscatell implicava pelar i traure el pinyol de cada gra, un procés especialment feixuc (caldria veure si hui en dia tindríem tanta paciència…!). Sovint es combinava meló (meló de Nadal o pell de gripau) amb moscatell. En aquest cas, els trossos de meló es deixaven una hora en aigua amb calç viva (que normalment s’emprava per a encalar la casa), perquè no es desferen quan es coïen i mantingueren la forma.                                                                                                                     Una altra especialitat ben típica de la zona era l’arrop i talladetes. Es compraven les parts blanques dels melons d’Alger a venedors de fora, o s’aprofitaven les zones blanques dels melons d’Alger verds que quedaven al camp al final de la temporada. De vegades s’hi afegien alberginetes menudes que ja no tenien aspecte de créixer més. (En aquells temps no es tirava res). Tot això es coïa amb sucre i conyac o, més sovint, amb vi.

Hi havia també altres maneres tradicionals de conservar la fruita: assecar-la al sol (figues, raïm, tomates), guardar-la en aiguardent (o algun licor casolà) o en anís sec (raïm), o en un almívar d’aigua i sucre (nespra). El carabassí, la carabassa i la taronja també es confitaven (com a fruita confitada) per a emprar-les en el tradicional tortell de Reis, un dolç que es menja el dia de l’Epifania. A més, hi havia una manera de conservar melons sencers i grans de raïm. Els melons, posats en sacs de cotó o d’espart, i els raïms, embolicats en una bossa de paper, es penjaven de les bigues de la cambra, una estança a l’extrem superior de la casa on corria més l’aire. Així és com podien menjar meló per Nadal i tindre raïm per poder demanar els desitjos de Cap d’Any.

També es feien servir diverses tècniques per a conservar la verdura. Les olives es tenien durant setmanes en aigua de mar abans de posar-les en pots amb herbes i salmorra. Les penques dels cards (penca) es guardaven en salmorra, igual que els tramussos cuits. Les tomaques es cuinaven en oli d’oliva com a fregit o es posaven en cru, ben apretades, dins de pots que després s’escalfaven al forn per a fer buit i que es conservaren. Una altra opció era assecar-les al sol amb sal. Les pebreres torrades es posaven en pots amb el seu propi suc i també es passaven pel forn. Dues plantes silvestres comestibles típicament valencianes eren el fenoll marí i el raïm de pastor / caspinell (Sedum sediforme), que s’encurtien en una mescla de vinagre i aigua i estaven boníssimes en una ensalada o en un entrepà.

Les llavors de diferents varietats de bajoques, cigrons i cacauets (que també es cultivaven ací) es deixaven assecar a la mateixa planta, que s’arrancava i es deixava a la vora del camp perquè acabara d’assecar-se. Quan ja estava ben seca, es feien feixos i es colpejaven contra el terra fins que queien totes les llavors. Després es guardaven en sacs de cotó o d’espart i es penjaven a la cambra, que havia d’estar sempre ben ventilada.

L’inici de l’hivern era el temps de la matança, quan es sacrificaven els animals grossos (sobretot porcs). La carn, que no es menjava tan a sovint com ara, es conservava principalment de dues maneres. Una part es transformava en embotits, com botifarra, botifarró o blanquet, llonganisses i sobrassada; altres trossos es fregien i es guardaven en pots amb oli d’oliva i sagí per a conservar-los fins a la següent matança. A això se li deia fregit i es menjava amb arròs o en entrepans.

Com que vivien en un poble de costa, era normal que els xabiencs volgueren conservar també el peix. Tenien molts mètodes per a fer-ho. Peixos com la llampuga, el bonítol i la seriola es cobrien completament amb una capa grossa de sal gruixuda, deixant un forat en un extrem perquè el líquid poguera eixir durant el procés d’assecament. Es col·locaven inclinats durant quatre o cinc dies, fins que quedaven prou secs. Després es rentaven per a llevar-los la sal i es penjaven durant una setmana. Finalment, es guardaven en pots amb oli d’oliva. D’esta manera es podien conservar de huit a dotze mesos.

La sal també s’usava per a conservar altres tipus de peix. A les anxoves (aladrocs) se’ls treien les vísceres i el cap abans de posar-les en capes molt apretades de sal grossa i premsar-les. Al cap de tres mesos ja es podien menjar, després de rentar-los la sal i servir-les en oli d’oliva. El bacallà i la cavalla s’obrien pel mig, es salaven i es penjaven perquè s’assecaren. Abans de menjar-los es passaven un moment pel foc. Un altre peix molt apreciat era el capellà (Phycis blennoides). Es penjaven sencers pels ulls i es deixaven assecar uns tres dies; després s’embolcallaven en paper. Este sistema, però, no els conservava durant massa temps. Abans de menjar-los, es passaven breument pel foc, es tallaven a tires i se servien amb oli d’oliva.

Quan es pescava un polp, el cap es cuinava fresc en salsa, mentre que els braços es penjaven a assecar en un lloc ben airejat (quan es va estendre l’ús dels frigorífics, el polp va passar a congelar-se primer durant dues setmanes per a ablanir-lo abans d’assecar-lo). Al cap aproximadament d’una setmana quedava ben sec i es podia conservar durant mesos.

Per desgràcia, Xàbia no és cap excepció dins el món occidental: quasi tot el menjar arriba ja del supermercat. Els productes precuinats, carregats de conservants, pesticides, químics i fins i tot toxines, i amb pocs nutrients de veritat, s’han fet habituals. Com que els supermercats estan sempre plens, qui es preocupa ara de conservar aliments? Però, i si algun dia este sistema tan fràgil falla i els prestatges es queden buits?…

Per sort, encara hi ha algunes iaies a Xàbia que continuen mantenint viva la tradició.


* El meu més sincer agraïment a Ines Marì Bisquert, qui va proporcionar la major part de la informació d'aquest article. Gràcies també a Vicenta Cruañes per la seua contribució i a María Jesús per les fotos dels recipients de la seua mare.

Juan Bautista Soler Blasco, fundador i primer director epònim, i Joaquim Bolufer Marqués, Ximo, que es va jubilar el mes de juliol de 2024, després de 27 anys com a director. Gràcies a la passió i dedicació d’aquests dos homes, el patrimoni de Xàbia s’ha conservat com una entitat viva. Al cap i a la fi, el museu atrau entre 20.000 i 25.000 visitants cada any!

Soler Blasco, la mare del qual era de Xàbia (carrer Santa Llúcia) i el pare del qual era d’Albaida, va nàixer a Gandia el 1920. Poc després, la família es traslladà a Barcelona, on Soler Blasco va anar a escola i després estudià art. Més tard es traslladà amb els seus pares a Castelló, on va passar la major part de la seua joventut. Es va convertir en un artista aclamat. Les seues pintures impressionistes s’exposaren en moltes ciutats, entre elles Sant Sebastià, Bilbao, Alacant, Còrdoba, Granada, Madrid, Castelló i Montpeller, per citar-ne algunes, i també es vengueren en subhastes. Com ell mateix va escriure al seu currículum, pintava tot el que tenia al davant: retrats, paisatges, marines, murals, frescos, il·lustracions de llibres. També pintà retaules.

(A Xàbia, pintà el retaule de la capella de les Agustines i el de l’Ermita del Pòpul, a la carretera de Jesús Pobre. També hi ha un mural seu al «Surco», antiga acadèmia, ara convertida en escola de música. A més, el museu compta amb un conjunt de pintures seues que representen la vida quotidiana a Xàbia. Actualment hi ha una exposició molt interessant de la seua obra al museu, organitzada per l’actual director, Josep Castello Marí, que relaciona el contingut de les pintures amb la vida tradicional de Xàbia. L’exposició finalitza el 31 d’agost)

El 1956, Blasco i la seua dona, amb qui s'havia casat el 1937, es traslladaren a Xàbia. Es va involucrar activament en la vida del poble i desenvolupà un gran interés per la seua història i el seu patrimoni. Al llarg dels anys, va reunir al seu voltant un nombrós grup de joves, als quals va transmetre la seua passió per la història de Xàbia. Junts, recopilaren tot allò que pogueren trobar relacionat amb el passat. Acumularen tal quantitat d’objectes que, a poc a poc, sorgí la idea de crear un lloc permanent per a conservar-los i exhibir-los. El 1975, Blasco es va convertir en alcalde del poble i inicià l’adquisició de la Casa-Palau de Banyuls per part de l’ajuntament, amb la intenció d’acollir-hi un museu i una biblioteca. El museu fou inaugurat el 20 de febrer de 1977. Com que Blasco no era especialista, la col·lecció no sempre estava catalogada ni presentada de manera professional, però gràcies a la seua passió es va salvar molt de material que, altrament, s’hauria perdut per sempre.

Ximo Bolufer, el pare del qual era de Benitatxell i la mare del qual és de València, va créixer a València. Després de completar-hi els estudis, cursà la carrera d’Història amb especialització en Arqueologia a les universitats de Barcelona i València entre 1976 i 1981. En aquella època, l’arqueologia no s’oferia com a assignatura independent. Entre 1990 i 1992, amplià els seus estudis a Alacant. Com a arqueòleg, ha dirigit o ha participat en nombroses excavacions arreu de la província de València i les Illes Balears. Ha participat en diversos congressos, seminaris i simposis nacionals i internacionals i ha escrit nombrosos articles per a revistes locals i científiques. El seu ampli coneixement de la història i l’arqueologia de la comarca l’ha convertit en una autoritat destacada en la matèria.

Ximo va ser contractat per primera vegada com a arqueòleg municipal per l’Ajuntament de Xàbia entre 1985 i 1987. La seua feina es va centrar principalment en la Séquia de la Nòria i en la catalogació dels objectes del museu. El 1997 va ser nomenat director del museu. Ha tingut un paper fonamental en la revitalització del museu i a mantindre’n l’atractiu per a tots els visitants. Ha modernitzat la manera d’exposar les peces utilitzant tecnologia interactiva i col·locant panells per a millorar-ne l’accessibilitat per als xiquets i els turistes. Ha desenvolupat programes educatius i ha publicat fullets per a xiquets, a més d’oferir tallers destinats a implicar els xiquets, els veïns i els turistes en la rica història de Xàbia. Va col·laborar en l’antiga revista del museu Xàbiga i és el creador de la publicació anual Quaderns del Museu, que s’edita des de 2017 i se centra en un aspecte diferent de la història de Xàbia en cada edició. També va organitzar exposicions al museu, que van atreure molts visitants.

Ximo inicià nombroses excavacions noves, entre les quals les de les coves del Montgó i del Portitxol. Va treballar incansablement per a preservar estructures de diverses èpoques passades, incloent-hi estructures hidràuliques (sistemes de reg), cases, sitges, torres i ceràmiques. També va promoure excavacions submarines a la badia del Portitxol, on es trobaren nombroses àmfores i àncores, així com alguns vaixells enfonsats. Ximo també ha contribuït a contextualitzar aquestes troballes dins el marc històric del comerç marítim antic.
​
El 2011, un xicotet grup d’amics, interessats a fer el museu més accessible als estrangers, s’acostaren a Ximo oferint-li la seua col·laboració, que Ximo va acceptar encantat. Així va nàixer l’associació d’Amics del Museu (AMUX), que ha crescut fins a arribar a quasi 150 membres i és molt activa a l’hora de mantindre viva la memòria del passat mitjançant conferències, xarrades, passejades i excursions, totes elles centrades en la història local i comarcal.
Tant Ximo Bolufer com el seu predecessor Soler Blasco abordaren la seua feina amb cor i ànima. Ximo tenia la formació acadèmica i l’experiència que li faltaven a Soler Blasco. Sense aquestes dues figures, el museu de Xàbia no exerciria el paper dinàmic que té hui en dia. Gràcies a ells, Xàbia pot estar orgullosa del seu museu i la memòria del passat es manté viva.

De fet, va començar a celebrar-se en 1978, a molt xicoteta escala. Amb el pas dels anys, s'ha convertit en una desfilada espectacular amb belles vestimentes. Encara que celebra fets històrics, l'esdeveniment és més una excusa per a una altra celebració i una atracció turística.

Per a conéixer els autèntics orígens d'esta festa cal remuntar-se a Alcoi l'any 1276 i a la figura  d’al-Azraq, un visir musulmà. Però abans, per a situar-nos, heus ací una brevíssima història d'Al-Àndalus. 

A partir del segle VII, l'imperi islàmic, amb capital a Damasc, es va estendre ràpidament pel nord d'Àfrica. El califat omeia va tractar d'expandir-se cap a Europa i, l'any 711 d.C., Tariq ibn Ziyad va creuar al que hui és Gibraltar. (Per cert, el nom que li donaren els àrabs va ser Jabal Tariq (Muntanya de Tariq), en honor d'este comandant conqueridor, que més tard es va pronunciar com Gibraltar). L'esdeveniment clau per a la conquesta del regne cristià visigot va ser la victòria en la batalla de Guadalet (711). Després d'això, les forces musulmanes es van expandir ràpidament per la península Ibèrica. L'any 719, quasi tota la península estava sota el seu control. Només una xicoteta franja del nord no va arribar a ser conquistada. Van establir Al-Àndalus com a província del califat omeia, amb Còrdova com a capital.

Quan els omeies van ser enderrocats pels abbasis a Damasc en 756, van fugir a la seua província d'Al-Àndalus i van trencar els llaços amb Damasc per a convertir-se en un emirat independent. Abd-al-Rahman es va convertir en el primer emir de Còrdova. Quasi 200 anys després va ser declarat califat.
Amb uns governants omeies febles en el segle XI, el califat es va esfondrar en 1031, donant pas a molts regnes independents -taifes- governats per senyors locals, cada un competint pel poder. Això va facilitar que els xicotets regnes cristians del nord reclamaren terres i a poc a poc, al llarg d'un segle, es van desplaçar cap al sud. Els almoràvits berbers del Marroc van intentar unir els regnes musulmans. La seua decisiva derrota de les forces castellanes en la batalla de Zallaqa (Sagrajas) en 1086 va consolidar el seu control del sud d'Ibèria i va detindre l'avanç cristià durant un temps.
Però el descontentament musulmà va acabar provocant la caiguda dels almoràvits i una altra poderosa dinastia nord-africana, els almohades (1147-1212), més puritans, van aconseguir durant un temps unir les forces musulmanes contra els cristians.

La dinastia nassarita (1212-1492) va ser l'última dinastia musulmana que va governar en Al-Àndalus. Van establir l'emirat de Granada en 1238 i es van veure envoltats per territoris reconquerits per les forces cristianes. Només van sobreviure gràcies a les negociacions diplomàtiques i a un sistema de pagament de tributs. També existien altres xicotets regnes i valiats musulmans dependents de Granada. La caiguda de Granada el 2 de gener de 1492 va marcar la fi del domini musulmà en la península.

Tornem ara a al-Azraq. Es deia Abu Abd Allah Muhammed ibn Hudhayl, el dels ulls blaus, com suggerix el seu sobrenom al-Azraq. No sabem massa sobre ell. Gran part del que sabem procedix de la crònica «El Llibre dels Fets», escrita pel seu vencedor, Jaume I d'Aragó. Es creu que va nàixer entre 1218 i 1220. Potser procedia de la família Hud, vinculada al regne de Múrcia, o de la línia iemenita de Hudayl, establida a Oriola. Probablement va nàixer al castell d’al-Qal'a (fortalesa/castell en àrab), residència del seu pare, visir del xicotet valiat de la muntanya de València. Les ruïnes del castell encara poden veure's prop d'Alcalà de la Jovada, un poble que llavors no existia. Després de la mort del seu pare el 1230 es va convertir en visir. Va mantindre bones relacions tant amb els governants musulmans com amb els cristians, però quan els líders cristians van cometre injustícies massives contra la població musulmana, va ser un valent líder de la revolta. En 1244, quan Dénia i Xàtiva van caure en mans dels cristians, es va fer encara més dependent dels tractats amb l'enemic, encara que estos sempre el van perjudicar. Amb els exèrcits feudals de Jaume I conquistant territori musulmà a marxes forçades, al-Azraq es va veure obligat a firmar un pacte (Pacte del Pouet) el 1244, potser per a guanyar temps i obtindre ajuda de l'emir de Tunísia o de Granada. Era un pacte per tres anys, després dels quals havia de renunciar a tot el seu territori, excepte als castells d’al-Qal'a i Perpuxent. Possiblement provocat pels seus enemics, va trencar el pacte cap al final i va resistir a les muntanyes de València durant els 14 anys següents, esperant encara l'ajuda dels seus aliats, ajuda que mai va arribar. Sembla que un dels seus consellers li va trair en 1258, la qual cosa va provocar la seua captura i posterior exili. Probablement va ser a Granada, on l'emir era parent seu. Res se sap d'ell durant els 18 anys següents, fins a 1276, quan va tornar per a liderar de nou les rebel·lions que des de feia temps assolaven les muntanyes. Durant el seu exili, el seu poble va patir moltes injustícies: confiscació arbitrària de béns, desavantatges fiscals, persecucions, saquejos, segrestos. Això va donar lloc a les rebel·lions, alimentades sens dubte per la victòria de les tropes musulmanes de Granada i els seus aliats merinís sobre els exèrcits castellans en la batalla d’Écija (1275). Amb 250 genets i 1.200 hòmens a peu, als quals es van unir centenars de vilatans, al-Azraq va marxar a atacar Alcoi al maig de 1276. Durant la batalla, enfront de les muralles de la ciutat, al-Azraq va ser ferit de mort. Amb la seua mort, la rebel·lió va perdre el seu impuls. Per als alcoians va ser motiu de gran celebració. La festa té una llarga tradició en esta ciutat, encara que de forma diferent de la qual coneixem hui. Va començar a prendre la seua forma actual en els segles XV i XVI.

Esta festa va ser declarada d'Interés Turístic Internacional pel govern espanyol en 1980 i s'ha convertit en un referent per a molts altres pobles de la nostra comarca, entre ells Xàbia. Ací se celebra el tercer cap de setmana de juliol i dura nou dies. Es tracta d'una cita ineludible en el calendari festiu del municipi. Una experiència espectacular per a veïns i turistes.

​Font principal  : AL-AZRAQ El visir que soñaba la Montaña de Just I. Sellés

Feu clic a l'enllaç per veure un article i un àlbum de fotos.​
Molí d’en Gavilà

​Fa cinquanta anys, el 24 d'octubre de 1974, va ser vist per última vegada, abans de ser "desaparegut" pel règim repressiu del dictador xilé Pinochet.

Antoni va nàixer a Xàbia el 29 d'abril de 1936. La seua mare era Mariana Mengual Roselló (Marianeta), el seu pare Antoni Llidó Fornés (Tonet). Vivien al carrer Major, núm. 2, on son pare tenia la seua carnisseria, a més, també regentava un lloc en el mercat municipal, enfront de l'església. Era un dels quatre o cinc carnissers del poble. En 1947, quan Antoni només tenia 11 anys i la seua germana Pepa 7, el seu pare va morir (possiblement de càncer) deixant a Marianeta sola amb els dos xiquets. Com no podia atendre la carnisseria, va decidir convertir-la en una botiga de tota mena de dolços, xocolates, tabac i similars. Els xiquets ajudaven a sa mare en tot el que podien. I, per descomptat, van continuar la seua educació. Malgrat els seus escassos mitjans, Marianeta sabia com era d’important educar els seus fills i va treballar intensament per a fer-ho possible. Antoni va acabar els seus estudis en l'Acadèmia Jesús Nazareno de Xàbia, després de la qual cosa va obtindre una beca de la cooperativa agrícola per a estudiar a Alacant. Es va llicenciar en Magisteri en 1957. Pepa es va fer infermera.

Acabada la carrera, Antoni va sorprendre a tots anunciant que havia decidit fer-se sacerdot. Va ser d'allò més inesperat. Res en la seua vida feia presagiar tal decisió.  Marianeta, que era una bona persona, portava els xiquets a missa tots els diumenges, com tothom. No obstant això, no era excessivament religiosa i no hi havia res en el caràcter d'Antoni que suggerira tal elecció: era un jove molt extravertit, sociable i alegre. En els grans menjars familiars sempre es cantava i Antoni era qui més animava la festa. Tenia molts amics, xics i xiques, i li encantava cantar i ballar amb la seua quadrilla.

El que li va portar de sobte al sacerdoci és un misteri que ningú entén. Degué sentir la vocació.

Antoni va estar al seminari de Montcada, a poc més de 10 quilòmetres al nord de València, i es va ordenar sacerdot en 1963. El 22 de setembre d'eixe any va celebrar missa a l'església de Sant Bertomeu de Xàbia. En 1961, mentres estudiava en el seminari, la seua mare va morir d'un vessament cerebral. Aquell trist dia, Antoni va arreplegar a Pepa, que estudiava a València, i junts acudiren a l'enterrament. Ell tenia 23 anys i Pepa només 19.

Va ser com a sacerdot, en el seu primer càrrec, quan el compromís social d'Antoni es va fer patent. De 1963 a 1967 va ser rector de 700 persones en dos pobles, a uns vint quilòmetres d'Alcoi: Balones i Quatretondeta. Els vilatans eren en la seua majoria treballadors agrícoles que necessitaven que tots els membres de la família treballaren per a subsistir. Com a mestre, Antoni era conscient de la importància de l'educació per a superar la pobresa. Animava els pares a que els seus fills continuaren estudiant després d'acabar l'educació primària. Amb els professors locals, organitzava classes de radio per als seus alumnes després de treballar en el camp. A través d'amics de la Universitat de València, també va aconseguir que estudiants voluntaris de diverses disciplines s'implicaren en este projecte, fent classes els caps de setmana per als joves del poble. Però això no era tot, també va estar ajudant en els treballs del camp als pares dels alumnes. Al final dels seus quatre anys allí, havia ajudat molts estudiants a anar a la universitat. Estos dos pobles tenien una taxa de graduats universitaris superior a la de qualsevol altre poble en molts quilòmetres a la redona. 

Antoni ja considerava que el seu paper com a sacerdot consistia a ajudar i servir als més necessitats. Era molt conscient de la injustícia social existent i sentia que era el seu deure fer tot el possible per contribuir a alleujar la pobresa. Veia en els ensenyaments de la Bíblia una crida a ajudar els més necessitats.

Però això no va agradar als superiors d'Antoni en l'Església, que al llarg de la història sempre s'ha identificat amb la classe dominant. Antoni sabia que el seu trasllat a el Ferrol com a capellà de l'hospital militar, en la costa gallega, va ser un càstic.  Novament es va enfrontar a les autoritats i va dedicar el seu temps a ajudar més als soldats i mariners que als oficials. En veure la misèria i la pobresa de la comunitat marinera, es va radicalitzar. Després de només deu mesos, va ser suspés d'este càrrec. A través d'esta situació va veure clarament que el seu futur amb l'Església a Espanya seria difícil, per això, quan va sorgir l'oportunitat de treballar com a missioner a Xile, on hi havia escassetat de sacerdots, va sentir que era el camí que havia de prendre. En 1969, enviat per la Comissió Episcopal de Missions i Cooperació, va marxar a este país.
D'allà mai tornaria a Espanya.

- La lluita d'Antoni Llidó per una societat més justa a Xile continuarà en una segona part-.

 Es tractava dels fills dels moriscos que havien sigut expulsats del Regne de València dos anys abans en la major expulsió que els regnes d’Espanya havien viscut mai. Per  posar això en context històric, hem de remuntar-nos uns quants segles arrere. Quan les tropes cristianes de Jaume I "van conquerir" gran part del Xarq al-Andalus -el que després seria el Regne de València a partir de la segona meitat del segle XIII- molts dels musulmans se n’anaren, però un gran nombre d’ells es va quedar, encara que foren cada vegada més marginats i de vegades, perseguits baix el domini cristià. Pobles sencers de musulmans van romandre -especialment a la Muntanya valenciana- coneguts com a mudèjars (de l'àrab mudajjan, "permés romandre") i se'ls va permetre inicialment practicar la seua religió, encara que amb restriccions. 

A mitjan segle XV, no obstant això, es van observar clars signes d’una creixent intolerància política, religiosa i cultural. I amb la conquesta cristiana del regne de Granada (1492), l'últim bastió musulmà, les condicions per als musulmans van canviar dràsticament. En una sèrie de decrets reials de començament del segle XVI, es va oferir als mudèjars l'opció de convertir-se al cristianisme o abandonar el país. Va caldre esperar 20 anys perquè l’alçament popular de la Germania de  València provocara la conversió forçosa de milers de musulmans ( Reial Cèdula de 4 de abril de 1525). Encara que nominalment cristians, la majoria d'estos moriscos s'aferraven a la seua ancestral fe islàmica, que continuaven practicant en secret en la intimitat de les seues llars. (La Fàtwa d'Orà de 1504 -un dictamen jurídic islàmic- permetia als musulmans de la Península Ibèrica convertir-se externament al cristianisme si era necessari per a sobreviure, sense cometre apostasia ni traïció ). Era un secret conegut i el monarca i l'Església sabien que la majoria no eren realment cristians i este fet els molestava. Finalment en un decret del 22 de setembre de 1609 el rei Felip III va justificar la seua decisió d'expulsar als moriscos del Regne de València, afirmant que els esforços per convertir-los de veritat havien fracassat. Entre 1609 i 1610 uns 300.000 moriscos van ser expulsats de les terres del Regne de València.

Aquest fet suposà  una gran tragèdia per a un poble que no coneixia un altre país que no fóra aquest, dons la població morisca del Regne de València eren els hereus dels antics pobladors que hi visqueren en aquestes terres des de finals de la prehistòria. Després de l'expulsió, es van trobar en el regne nombrosos morisquets (fills dels expulsats) entre els 4 i els 12 anys. No hi ha consens sobre quants exactament. Els últims estudis (Gironés) semblen concretar la xifra de 2.447 xiquets, però podrien haver sigut més. Després de l'expulsió dels seus pares en 1609, l'Estat no es va ocupar d'ells. Alguns van ser acollits per l'Església, però la majoria van ser captats per famílies riques per a convertir-los en servents o esclaus. Alguns fins i tot van ser venuts per soldats a persones d'altres regnes d'Espanya i altres, a comerciants italians. No va ser fins a 1611 quan el rei Felip III va decidir realitzar un cens per a localitzar a estos xiquets. En el seu decret de 29 d'agost, va declarar que els xiquets havien de ser educats en famílies cristianes en la vertadera fe i que no havien de ser tractats com a esclaus. Però, en realitat, no existia cap mecanisme de control.

A Xàbia el cens es va efectuar el 25 de setembre. Es va demanar a tots els veïns que acolliren un morisquet a casa i que acudiren a presentar-lo a les autoritats. Oficialment n’eren 94. És molt possible que en foren més. La mortalitat infantil era alta en aquella època. I és possible que no es presentaren tots els xiquets, ja que estava decretat que una llar no podia tindre més de dos morisquets.  
El cens registrava el nom, l'edat, el lloc de naixement i les característiques especials dels xiquets. Els noms que se’ls va assignar eren els noms tradicionals d’aqui que van rebre en el baptisme, o els noms que els donava la família amb la qual vivien. El cognom era el de la família valenciana que els acollia. La majoria d'ells procedien de les muntanyes de les comarques centrals valencianes, com la Vall de Laguar, Guadalest, Castell de Castells, Alcalà i molts altres llocs. Les seues edats eren des dels 4 anys (el que significa que tenien 2 anys quan van perdre els seus pares!) fins als 14.

Al començament del segle XVII hi havia 450 cases a Xàbia, cosa que significaria 450 famílies... més o menys. En teoria, hi havia un morisquet a cada 5 cases! Caldria preguntar-se: què va ser d'estos xiquets? Quants es quedaren a Xàbia? Els que es van quedar degueren integrar-se plenament amb el temps. 
I quantes persones a Xàbia hui dia tenen un avantpassat morisc oblidat del qual no tenen ni idea..?

​

"No és estrictament un esport, sinó més bé una afició" diu Pascual Mayans Zaragozí, secretari del club Coloms Esportius de Xàbia. De fet, ens referim al club de colombicultors o colombaires, que és com s’anomenen, on els socis es dediquen a la cria i cura de coloms… (i l'esport el practiquen les aus !)

La colombicultura és coneguda des de fa segles, però va ser a principis del segle XX quan es va convertir en un esport oficial, és a dir, amb les seues pròpies regles, encara que la primera societat de colombicultura per a la “diversió“, es va fundar a Múrcia en 1773. No hi ha dubte que estes aus  sempre han existit en la península Ibèrica, però van ser els àrabs els que van introduir en el segle VIII el colom domesticat. Estos coloms es criaven per la seua grandària, i el seu destí era l'alimentació. Al principi, només els rics es permetien tindre’ls (per a menjar-se’ls i per plaer), però amb el pas del temps la seua possessió es va popularitzar perquè a més d'aliment els seus excrements aprofitaven per a fertilitzar la terra. També van ser utilitzats com a missatgeres, especialment pels monjos, que es comunicaven d'esta manera entre monestirs. Així que sovint eren els monjos els qui els criaven. Va ser un d'ells, el Frare Llaudí, qui va creuar el colom gran amb el colom missatger, més menut, creant així l'ancestre dels exemplars que s'utilitzen en l'actualitat per a la pràctica d'este esport. D'entre ells, la més preuada hui en dia és el "buchón valencià". I per descomptat que és un esport molt valencià.

En este esport, el mascle (colom) ha de festejar o conquistar a la femella (coloma) mitjançant les seues qualitats innates o entrenades. Estes estan relacionades amb la grandària, la intel·ligència i l'astúcia del colom, virtuts que l'ajuden a perseguir, atraure i conquistar la femella. L'objectiu del criador és aconseguir mascles amb un bon aspecte físic i un comportament seductor per a atraure millor a la femella. 
Després d'un període de gestació de 20 dies, la coloma pon habitualment només 2 ous. Quan les cries (pichons) tenen 30 dies, se separen de la seua mare i es mantenen junts en un corral fins que el seu comportament indica a l'ull entrenat del criador quins són mascles i quins femelles- entre els 3 i els 6 mesos. Quan se separen, les femelles es mantenen juntes en un corral, mentre que els mascles es mantenen en corrals separats. Quan els mascles aconseguixen l'edat en la qual comencen a atraure a les femelles -entre 6 i 12 mesos- i després de la seua primera muda, se'ls pinten les ales de colors vius, de manera que cada criador té les seues pròpies combinacions que el distingixen de la resta. El colombaire tria llavors una femella de la mateixa edat per al colom. A la coloma, se li tallen lleugerament les plomes de la cola i se li adherixen una o dues plomes blanques artificials. Estes seran la marca distintiva per la qual el colom reconeixerà més tard a la seua parella. El procés s'inicia deixant-los junts en un colomer durant 7-8 dies perquè «s’enamoren". Passat este temps, se'ls separa. Durant els dies següents tots dos estan tristos i infeliços. Al cap d'uns dies, es presenten a la coloma altres 4-5 coloms de la mateixa manera que l'anterior. Una vegada completat este procés, es duu a terme un assaig. Unes 2 hores abans de la posta del sol, es deixa eixir dels seus calaixos a tots els mascles que li van ser presentats i quan s'allibera la femella, tots els mascles volen estar amb ella i seduir-la. És el moment en què comencen els rituals de festeig. Quan es cansa d'ells, la coloma fuig buscant un lloc on amagar-se dels coloms que la seguixen. Pot ocultar-se entre dens fullatge d'un arbre, un tronc buit o un forat en una paret i pot allunyar-se fins a 6 km de la seua llar. A mesura que el cansament i la fam s'imposen a la luxúria, els coloms comencen a retirar-se de la persecució i tornen a casa. Només el més resistent i audaç la trobarà, la seduirà i volarà de tornada amb ella abans que fosquege.

Els concursos són bàsicament això. El colom amb millors instints de seducció, perseverança i, que més temps passa al seu voltant guanya el premi. El guanyador no és el més atlètic, ni el més dur, ni el de raça més pura, sinó el més “educat”, el que mostra més constància i el que té l'instint reproductiu més fort. Curiosament, cada colom desenvolupa els seus propis trucs i tècniques per a enfrontar-se als seus oponents. Els millors observen fins i tot, com reaccionen els altres i adapten el seu joc en conseqüència.
Sol haver-hi almenys 75 coloms competint per l'atenció d'una sola coloma. Una competició dura 6 dies consecutius, cada dia 2 hores. Dos jutges atorguen punts pel temps passat en l'aire amb la femella i pel temps passat en terra realitzant rituals de festeig. Es poden concedir punts extra per l'elegància del vol i la cortesia amb la qual tracta a la femella. Amb tants coloms al voltant de la   coloma, és increïble la fenomenal memòria i vista aguda que un jutge ha de tindre per a seguir l'acció! 
Des del sòl, els propietaris seguixen el vol dels seus coloms, fàcilment identificables pels seus colors.

Els concursos estan organitzats per la Real Federació Espanyola de Colombicultura Valenciana, organisme creat en 1944 per a reconéixer esta pràctica com a esport nacional. En primer lloc, s'organitzen els concursos locals i comarcals. Després els nivells provincial, nacional i fins i tot internacional. Este esport, del qual es diu que té el seu origen a la província de València, s'ha popularitzat també a Catalunya i Andalusia i, en menor mesura, en altres parts d'Espanya. Fins i tot es practica en diversos països sud-americans i en alguns europeus, com Portugal i Àustria.

El club de colombicultura de Xàbia es va fundar cap a 1940, just després de la Guerra Civil. Els seus membres guardaven els coloms a casa i es reunien en el Bar Imperial, (darrere de l'Ajuntament). A la fi dels anys 60, una vídua va llegar a la seua mort, una casa situada enfront del bar La Rebotiga a l'Ajuntament de Xàbia, amb dret d'usdefruit per al club de colombicultura La Javiense, tal com se’l coneixia llavors. Este va ser el centre del club durant els següents 25 anys aproximadament. En els anys 90, quan el veïnat va començar a sentir-se molest pels coloms, l'Ajuntament els va permetre crear un club als afores del barri antic, just al sud del barranc del riu Gorgos. En este lloc estan els colomers (caxos) per a totes les aus dels socis. També disposen d'un local on se celebren reunions i actes socials.

El club Coloms Esportius de Xàbia està orgullós de la gran qualitat dels seus coloms. En els últims 60 anys, molts han participat en el campionat nacional, tres d'ells en els últims 10 anys. En els anys 80 el club comptava amb més de 200 socis. En 1983 Xàbia va ser fins i tot seu de la copa del campionat nacional, la Copa de la seua Majestat Rei Joan Carles I. No obstant això, el nombre de socis ha anat disminuint gradualment en els últims 10-15 anys i hui, el club  compta amb només 36 socis. Per a intentar corregir este declivi, el club visita periòdicament els centres educatius de Xàbia a fi de donar a conéixer esta antiga i sorprenent activitat entre els més joves, de manera que les noves generacions puguen interessar-se en ella i així aconseguir que esta afició tan valenciana i tan única no desaparega. Hi ha tantes activitats extra curriculars disponibles per als joves en l'actualitat, que en este moment hi ha poc o gens d'interés per este antic passatemps. Si bé encara hi ha més de 9.000 colombaires a la Comunitat Valenciana, lamentablement sembla ser que a Xàbia, la colombicultura podria ser prompte una cosa del passat.

Hi ha molts motius per a practicar la colombicultura: entre altres, l'estreta relació que es crea entre el colombicultor i els seus coloms,  l'emoció d'observar el comportament d'estes aus, el contacte amb la naturalesa, la germanor entre els socis. 

Tal vegada algun dia, este esport torne a alçar el vol a Xàbia.
* La informació d'aquest article ha estat amablement proporcionada per Pascual Mayans Zaragozí, secretari del club Coloms Esportius de Xàbia.
​