Xàbia: Fets i Anècdotes - Sabies que Xàbia ha dedicat amb raó l'any 2024 a un dels seus personatges més notables, un veritable cristià i un home de gran humanitat: Antoni Llidó

​Fa cinquanta anys, el 24 d'octubre de 1974, va ser vist per última vegada, abans de ser "desaparegut" pel règim repressiu del dictador xilé Pinochet.

Antoni va nàixer a Xàbia el 29 d'abril de 1936. La seua mare era Mariana Mengual Roselló (Marianeta), el seu pare Antoni Llidó Fornés (Tonet). Vivien al carrer Major, núm. 2, on son pare tenia la seua carnisseria, a més, també regentava un lloc en el mercat municipal, enfront de l'església. Era un dels quatre o cinc carnissers del poble. En 1947, quan Antoni només tenia 11 anys i la seua germana Pepa 7, el seu pare va morir (possiblement de càncer) deixant a Marianeta sola amb els dos xiquets. Com no podia atendre la carnisseria, va decidir convertir-la en una botiga de tota mena de dolços, xocolates, tabac i similars. Els xiquets ajudaven a sa mare en tot el que podien. I, per descomptat, van continuar la seua educació. Malgrat els seus escassos mitjans, Marianeta sabia com era d’important educar els seus fills i va treballar intensament per a fer-ho possible. Antoni va acabar els seus estudis en l'Acadèmia Jesús Nazareno de Xàbia, després de la qual cosa va obtindre una beca de la cooperativa agrícola per a estudiar a Alacant. Es va llicenciar en Magisteri en 1957. Pepa es va fer infermera.

Acabada la carrera, Antoni va sorprendre a tots anunciant que havia decidit fer-se sacerdot. Va ser d'allò més inesperat. Res en la seua vida feia presagiar tal decisió.  Marianeta, que era una bona persona, portava els xiquets a missa tots els diumenges, com tothom. No obstant això, no era excessivament religiosa i no hi havia res en el caràcter d'Antoni que suggerira tal elecció: era un jove molt extravertit, sociable i alegre. En els grans menjars familiars sempre es cantava i Antoni era qui més animava la festa. Tenia molts amics, xics i xiques, i li encantava cantar i ballar amb la seua quadrilla.

El que li va portar de sobte al sacerdoci és un misteri que ningú entén. Degué sentir la vocació.

Antoni va estar al seminari de Montcada, a poc més de 10 quilòmetres al nord de València, i es va ordenar sacerdot en 1963. El 22 de setembre d'eixe any va celebrar missa a l'església de Sant Bertomeu de Xàbia. En 1961, mentres estudiava en el seminari, la seua mare va morir d'un vessament cerebral. Aquell trist dia, Antoni va arreplegar a Pepa, que estudiava a València, i junts acudiren a l'enterrament. Ell tenia 23 anys i Pepa només 19.

Va ser com a sacerdot, en el seu primer càrrec, quan el compromís social d'Antoni es va fer patent. De 1963 a 1967 va ser rector de 700 persones en dos pobles, a uns vint quilòmetres d'Alcoi: Balones i Quatretondeta. Els vilatans eren en la seua majoria treballadors agrícoles que necessitaven que tots els membres de la família treballaren per a subsistir. Com a mestre, Antoni era conscient de la importància de l'educació per a superar la pobresa. Animava els pares a que els seus fills continuaren estudiant després d'acabar l'educació primària. Amb els professors locals, organitzava classes de radio per als seus alumnes després de treballar en el camp. A través d'amics de la Universitat de València, també va aconseguir que estudiants voluntaris de diverses disciplines s'implicaren en este projecte, fent classes els caps de setmana per als joves del poble. Però això no era tot, també va estar ajudant en els treballs del camp als pares dels alumnes. Al final dels seus quatre anys allí, havia ajudat molts estudiants a anar a la universitat. Estos dos pobles tenien una taxa de graduats universitaris superior a la de qualsevol altre poble en molts quilòmetres a la redona. 

Antoni ja considerava que el seu paper com a sacerdot consistia a ajudar i servir als més necessitats. Era molt conscient de la injustícia social existent i sentia que era el seu deure fer tot el possible per contribuir a alleujar la pobresa. Veia en els ensenyaments de la Bíblia una crida a ajudar els més necessitats.

Però això no va agradar als superiors d'Antoni en l'Església, que al llarg de la història sempre s'ha identificat amb la classe dominant. Antoni sabia que el seu trasllat a el Ferrol com a capellà de l'hospital militar, en la costa gallega, va ser un càstic.  Novament es va enfrontar a les autoritats i va dedicar el seu temps a ajudar més als soldats i mariners que als oficials. En veure la misèria i la pobresa de la comunitat marinera, es va radicalitzar. Després de només deu mesos, va ser suspés d'este càrrec. A través d'esta situació va veure clarament que el seu futur amb l'Església a Espanya seria difícil, per això, quan va sorgir l'oportunitat de treballar com a missioner a Xile, on hi havia escassetat de sacerdots, va sentir que era el camí que havia de prendre. En 1969, enviat per la Comissió Episcopal de Missions i Cooperació, va marxar a este país.
D'allà mai tornaria a Espanya.

- La lluita d'Antoni Llidó per una societat més justa a Xile continuarà en una segona part-.