El castell de l’Ocaive se situa al sud-oest de la població de Pedreguer, dins el seu terme municipal, en el cim d’un penyal ubicat als peus de la muntanya Gran, un indret amb una important defensa natural. Presenta una impressionant paret vertical en les cares nord i oest.
Si bé va ser ocupat en l'edat del Bronze i'època Ibèrica, les estructures arquitectòniques que trobem al seu punt més alt daten d’època medieval (s. XIII-XIV). Es tracta de les restes d’una torre quadrangular de base atalussada i diverses estances. En un nivell inferior, cap a l’est, es conserva un aljub de planta rectangular i grans dimensions, construït en límit de l’albacar d’època andalusina (s. XII-XIII). Des del castell les vistes són imponents, el que evidencia la seua ubicació estratègica per al control del territori. El castell de l’Ocaive (o Olocaiba en la documentació medieval) constituïa l’element central d’un districte castral que comprenia aproximadament l’actual terme de Pedreguer i part del de Gata de Gorgos, en el qual s’emplaçaven diverses alqueries que depenien de la fortificació en l’aspecte militar i administratiu. Els passats anys 2018 i 2019, hi feren excavacions arqueològiques i posteriorment van ser consolidades i restaurades algunes de les seues estructures arquitectòniques. Tots estos treballs han estat possibles per la inversió de l’Ajuntament de Pedreguer i a una subvenció del Programa Operatiu FEDER 2014-2020(2018/8193), de la Unió Europea.
0 Comments
A Xàbia i la Marina Alta, en la segona meitat del segle XIX, l'activitat econòmica girava, sobretot, al voltant de la producció i exportació de panses. Amb l'arribada del segle XX la situació va canviar. En els primers anys del nou segle, es va estendre en la comarca la plaga de la fil·loxera i el sector panser va entrar en crisi. En eixe moment, part de la població comarcal va tindre que emigrar a Algèria per a poder treballar. En aquella terra nord-africana, els homes, es dedicaren, principalment, a tasques relacionades amb el camp. En canvi, les dones es dedicaren, majoritàriament, a fer d'alletadores i de cuidadores d'infants.
Les raons econòmiques no foren les úniques que motivaren l'emigració cap a Algèria, ja que, amb la Guerra Civil Espanyola a punt de finalitzar, centenars de persones es veieren obligades a fugir, a causa de les seues idees polítiques, a la llavors colònia francesa. A Algèria van conviure, malgrat les tensions polítiques i racials, gent cristiana i musulmana; francesos, valencians i algerians. Aquesta mescla ètnica va donar una parla peculiar, el patuet. D'aquesta parla han quedat paraules referents a l'alimentació, la indumentària i les tasques relacionades amb el camp. Algunes d'aquestes paraules com "sicató" (tisores de podar) han arribat als nostres dies gràcies a les persones que, amb la independència del país nord-africà en 1962, van retornar a la Marina Alta. |
ACTIVITATS
Arxiu
July 2024
Categories |