El dimecres 7 de novembre una notícia d'una important troballa arqueològica va arribar a la premsa regional. Els membres d'AMUX quedem encantats de veure que l'arqueòleg municipal de Xàbia i President d'AMUX és un membre de l'equip del descobriment.

Veure el bloc en castellà per al text de l'article.

 Un resum de la presentació que va oferir l'arqueòleg municipal Joaquim Bolufer Marqués (Mvsev “Soler Blasco” de Xàbia) Oct 31 2012

1.- La cova Foradada.

• Restes dels primers humans que van trepitjar aquestes terres.
• Evidències: 22 fragments diversos de almenys dos individus, un adult i un immadur. Tanmateix, els únics trobats en contextos fiables provenen del nivell 2 del Sector B:
• Epífisi proximal i coll de fèmur dret d'un Adult
• Fragment de parietal dret d'un Immadur
• Segona falange de peu (dit 2-3 esquerre ?) d'un Adult
• Epífisi distal de tíbia dreta d'un Adult
• Cronologia: Aprox. 30.000 anys. Industries aurinyacianes.

2.- Coves d’enterrament de la prehistòria final
Cova del Barranc de la Rabosa

• Crani d’un individu adult jove, home.
• Cronologia incerta. Cal suposar prehistòrica (Calcolític, Bronze ¿?)

Covetes de la Solana del Montgó
Coves d’enterrament de cronologia prehistòrica indeterminada

Cova del Montgó

• Cova d’enterraments múltiples, probablement del calcolític amb moltes reserves (totes les restes provenen de les “excavacions” del pare Belda dels anys trenta).
• Estudi recent de MªPaz de Miguel. Restes d’un mínim de 9 individus: Crani, d'un Home adult madur (40-45 anys), Crani d'un Home adult (40 anys), Crani de 9-10 anys, Adult, +- 12, Adult, +- 7, +- 9, Home Adult ?, Adult
• Pot d’ivori. Ús funerari?. Trànsit II-I mil·lenari a.n.e.

Cova del Barranc del Migdia
Cova d’enterraments múltiples de cronologia calcolítica
El material antropològic estudiat es compon d'uns 500 fragments de restes òssies i peces dentàries. L'edat de mort no sobrepassaria els 40 anys d'edat per als individus adults, mentres que l'edat de mort infantil està representada entre el primer any i els 5. Fins ara, s'han identificat restes d'un mínim de huit individus arreplegats en quatre paquets. 2.671-2.256 Datacions absolutes, amb Aixovars

3.- Cultura Ibèrica
Plana Justa.
Període que s'utilitza la incineració.

4.- Romanització

• Inscripció de la Riba
• El Muntanyar. La gran necròpolis romana d’inhumació
• Punta de la Fontana: Sarcòfags. Placa de marbre dels dioscurs
• Noticies antigues (tosquers, excavacions anys vint-trenta)
• Tombes descobertes: vuitanta-tres
• Rituals: fosses excavades sobre la roca, amb dues orientacions dominants: est-oest i nord-sud. Les fosses presenten una forma generalment trapezoïdal.
• El ritus funerari és sempre la inhumació, col·locant el cadàver en posició decúbit supí dins la fossa. En alguns casos, s’ha documentat l’amortallament dels cadàvers, sent habitual la reutilització de les fosses amb diversos enterraments.
• Només huit presentaven aixovars o altres peces que acompanyarien al difunt; de manera general, però, es tracta de materials d’escassa rellevància, entre els quals destaca un ungüentari de vidre, un possible encenser de bronze o altres peces d’adornament com una polsera i un anell, també de bronze o una dena de collar de pasta vítria.
• El Muntanyar va ser la gran necròpolis de l’assentament de la Punta de l’Arenal, que comptaria amb unes 900 fosses sobre una superfície aproximada de 6.000 m². La seua àmplia cronologia abraçaria uns 600 anys, entre els segles I i VII de nostra era.

Illa del Portitxol.
Dues fosses cobertes amb lloses que van aparèixer, segons ens conta J. Segarra Llamas (1947) a la part alta i plana de l’illot, prop d’un paviment de plaques de marbre. Les fosses contenien restes humanes i algunes peces d’aixovar a la capçalera; llànties i “diversos objectes brillants”

4.- Islamització
Canvis de ritual. Noves creences. Mirant cap a orient. Orientació Nord-sud. De costat (decúbit lateral), en Terra Verge, sense ostentació.

• Necròpolis: Cansalades, Cap de Martí, Atzubia i Rebaldí
• Rebaldí: Quaranta fosses cobertes amb lloses orientades (miraven) a orient, segons Sebastià Xolbi cap 1770.
• Cap de Martí: Destrucció de 6 o 8 fosses. Dos inscripcions funeràries de les 45 conegudes a tot el país Valencià: Darreries X principis XI, dedicada a Ibn Nasrum 29 d’abril 1199 (dia 1 de rayab del 595).

5.- La conquista feudal

Canvis en el rituals: Dins les viles, vora esglésies, inhumacions decúbit supí, orientació est-oest (cap a ponent). Caixes i mortalles.

Àmbits d’enterrament: Fossars (Plaça i Hospital) i Esglésies (sant Bertomeu i Loreto) i els Convents.

Fossar del plaça:

29 fosses, Aquest fossar seria un espai trapezoïdal d’uns 180 m² tancat per un robust mur d’encofrat de morter de calç i pedres, dins el qual es realitzaven els enterraments. S’ha conservat un sector baix el sòl de l’oficina de turisme, amb més d’un vintena de fosses excavades en el sòl natural amb una orientació est-oest. Els enterraments corresponien a inhumacions en posició decúbit supí, amb el cap al costat de ponent. Hem documentat l’ús de l’amortallament dels cadàvers així com la presència de caixes o taüts de fusta. Aquest cementeri va estar en ús durant el segle XIV i gran part del segle XV, fins que l’ampliació de l’església va provocar la remodelació de la plaça i la destrucció del fossar.

6.- Cementeri de sant Joan
Amb les corrents higienistes: al País Valencià algunes institucions i personalitats havien intentar portar avant aquests nous plantejaments. És el cas de les primerenques i progressistes propostes fetes l’any 1776 per Pasqual Garcia, regidor de l’Ajuntament de València, que pretenien prohibir els enterraments fets dins els murs de la ciutat (M. Català, 2007). Però no va ser sinó arran de la promulgació de la Reial Pragmàtica feta pel rei Carles III l’any 1787 que les autoritats locals començaren a considerar aquest problema. En l’esmentada Pragmàtica s’instava a bastir els cementeris fora de les poblacions i alhora es prohibia l’enterrament dins les esglésies –amb algunes excepcions-. Al mateix document es deia també que: “...se aprovecharan para capillas de los mismos cementerios las hermitas que existan fuera de los pueblos...”, disposició que va ser seguida a Xàbia, utilitzant la vella ermita gòtica de Sant Joan com capella fúnebre.

Cementeri de Xàbia: 12 marzo 1817. Fue inaugurado el actual cementerio de San Juan, con el entierro del cadaver de Ana Maria Moll, hija de Amaro y Teresa, segun acta de defuncions firmada por Mn Jose Cruañes Buigues, vicario. (A.P.).

El primitiu cementeri de Sant Joan era molt més petit que el que ara coneixem. Aquell primer recinte del 1817 ocuparia una superfície molt reduïda situada al sud de l’ermita, amb enterraments fets en terra dels quals només ens queden alguns dels plafons de taulells de València que es conservaven col·locats a l’interior de la l’ermita. Del conjunt de tretze plafons recuperats i restaurats pel mvsev, els més antics daten de l’any 1823 i corresponen a persones d’alt rang social i econòmic: Mariana Parts, dona del governador militar de Dénia, morta el 28 de maig, i Jaume Català “Dr. Teologo y Rector Pabordre de la Iglesia de Xàbia”, mort el 6 d’octubre. El més modern dels plafons va ser dedicat al xiquet Joaquim Ferrando i Garcia “...que murio el dia 22 de Enero del año 1862 a la tierna edad de 12 años y medio...”.

 
La falta d’espai d’aquell primer cementeri i la major “categoria” de certes persones, van fer que el tram oest de capella, entre el darrer arc diafragmàtic (darrere de l’altar) i el mur tester de l’ermita, fora habilitat com a panteó eclesiàstic. Aquesta estructura, fora d’ús des de les acaballes del XIX, tenia una única porta d’accés (a la dreta / NE de l’altar) que havia estat encegada modernament.

L’interior estava ocupat per un total de 31 tombes de forma rectangular amb unes dimensions màximes de 2,40 x 0,70 m. construïdes amb rajola massissa, còdols i algeps. Divuit presentaven una orientació general sud-oest/nord-est, que s’adossaven i es superposaven formant dos nivells, mentre que les tombes de la paret sud-est mostraven una orientació nord-oest/sud-est perpendicular a les anteriors, tot agrupant-se formant dues filades de cinc tombes, més tres que van ser col·locades ja els darrers moments d’utilització amb aquesta mateixa orientació, sobre les tombes del primer grup .

Totes les sepultures, amb caixa o sense, corresponien a membres del clero de Xàbia, probablement vicaris, rectors i pavordes de Sant Bertomeu, que foren inhumats entre el 1817 i probablement el 1889, data que apareix grafiada sobre l’algeps fresc de la tomba superior del grup sud: Aquí descansan en paz / los restos mortales de / Don Jose Solans Vicario de / la Parroquial de Jabea / Murio el dia 14 de Mayo de 1889 / Rueguen a Dios por su alma.

Les dolentes condicions d’aquell primer recinte foren descrites al monumental Diccionario Geografico-Estadistico-Historico de España y sus posesiones de Ultramar de Pascual Madoz (Tom IX, Madrid 1847): “...el cementerio, que es pequeño e indecente, porque sus paredes derruidas dan entrada a las zorras y otros animales inmundos, que se comen los miembros de los cadaveres insepultos: su situacion tan proxima a la villa perjudica a la salud pública, principalmente a los moradores del arraval del conv. , los cuales se encuentran muy incomodados por los miasmas pútridos que llegan hasta ellos en el estio cuando reinan los vientos del O. y se presenta el dia caluroso: debiera pues trasladarse a otro sitio mas saludable. ...”.

  Probablement per intentar pal·liar, més que fora en part, aquesta dolenta situació, però també per augmentar l’espai del cementeri (Xàbia era un poble amb una demografia creixent que va passar dels 3.654 de l’any 1843 als 5.785 de l’any 1857), l’any 1849, l’alcalde de Xàbia, Antoni Català, va comprar a Cristòfol Español tres fanecades de terra per ampliar el cementeri (G. Cruañes, Efemérides, núm. 289. 1986). Amb aquestes obres, el cementeri va adquirir les dimensions que encara manté, bastint-se ara els primers grups de nínxols (situats sobre la paret oest) destinats als burgesos i altres persones benestants, mentre que la major part de les inhumacions es farien a terra.

Però l’eixamplament del cementeri i la millora de la seua construcció no van acabar amb el problema de l’excessiva proximitat a la població, provocant, junt amb d’altres factors, que l’índex de mortalitat dels pròxims ravals de Baix i del Convent foren dels més alts del poble (A.Espinós, 1988).

Passaren els anys i les condicions de vida de la població va anar millorant poc a poc, la qual cosa va produir una disminució en el total de morts anuals. Tot i així, les escasses dimensions del cementeri obligaren a la construcció de noves illes de nínxols.

No obstant, l’excessiva proximitat al poble i el creixement de la població, obligaren a la construcció del nou cementeri de les Catarroges, que va ser inaugurat l’any 1986, mentre que el vell cementeri va estar en ús fins el 1989, data de la darrera inhumació que hi va ser realitzada.

Prop de 70 anys i cinc dècades d'història separen els membres més joves i més vells d'AMUX, Claire Emery de 87 anys d'edat i Edu Bisquert Buigues de 18 anys d'edat. Es mostren aquí al cementiri vell de Xàbia després de la visita de la setmana passada a l'Ermita de Sant Joan.

L'esdeveniment va comptar amb la participació de prop de 35 persones de totes les edats i també d'una àmplia varietat de nacionalitats - britànics, alemanys, francesos, holandesos, espanyols i Xabiencs. Un resum de la presentació que va oferir l'arqueòleg municipal Ximo Bolufer s'ha publicat al bloc per als que no van poder assistir.