Xàbia: Fets i Anècdotes - Sabies que en 1611 es va realitzar un cens a Xàbia per a comptabilitzar el nombre de morisquets que vivien en la vila?

 Es tractava dels fills dels moriscos que havien sigut expulsats del Regne de València dos anys abans en la major expulsió que els regnes d’Espanya havien viscut mai. Per  posar això en context històric, hem de remuntar-nos uns quants segles arrere. Quan les tropes cristianes de Jaume I "van conquerir" gran part del Xarq al-Andalus -el que després seria el Regne de València a partir de la segona meitat del segle XIII- molts dels musulmans se n’anaren, però un gran nombre d’ells es va quedar, encara que foren cada vegada més marginats i de vegades, perseguits baix el domini cristià. Pobles sencers de musulmans van romandre -especialment a la Muntanya valenciana- coneguts com a mudèjars (de l'àrab mudajjan, "permés romandre") i se'ls va permetre inicialment practicar la seua religió, encara que amb restriccions. 

A mitjan segle XV, no obstant això, es van observar clars signes d’una creixent intolerància política, religiosa i cultural. I amb la conquesta cristiana del regne de Granada (1492), l'últim bastió musulmà, les condicions per als musulmans van canviar dràsticament. En una sèrie de decrets reials de començament del segle XVI, es va oferir als mudèjars l'opció de convertir-se al cristianisme o abandonar el país. Va caldre esperar 20 anys perquè l’alçament popular de la Germania de  València provocara la conversió forçosa de milers de musulmans ( Reial Cèdula de 4 de abril de 1525). Encara que nominalment cristians, la majoria d'estos moriscos s'aferraven a la seua ancestral fe islàmica, que continuaven practicant en secret en la intimitat de les seues llars. (La Fàtwa d'Orà de 1504 -un dictamen jurídic islàmic- permetia als musulmans de la Península Ibèrica convertir-se externament al cristianisme si era necessari per a sobreviure, sense cometre apostasia ni traïció ). Era un secret conegut i el monarca i l'Església sabien que la majoria no eren realment cristians i este fet els molestava. Finalment en un decret del 22 de setembre de 1609 el rei Felip III va justificar la seua decisió d'expulsar als moriscos del Regne de València, afirmant que els esforços per convertir-los de veritat havien fracassat. Entre 1609 i 1610 uns 300.000 moriscos van ser expulsats de les terres del Regne de València.

Aquest fet suposà  una gran tragèdia per a un poble que no coneixia un altre país que no fóra aquest, dons la població morisca del Regne de València eren els hereus dels antics pobladors que hi visqueren en aquestes terres des de finals de la prehistòria. Després de l'expulsió, es van trobar en el regne nombrosos morisquets (fills dels expulsats) entre els 4 i els 12 anys. No hi ha consens sobre quants exactament. Els últims estudis (Gironés) semblen concretar la xifra de 2.447 xiquets, però podrien haver sigut més. Després de l'expulsió dels seus pares en 1609, l'Estat no es va ocupar d'ells. Alguns van ser acollits per l'Església, però la majoria van ser captats per famílies riques per a convertir-los en servents o esclaus. Alguns fins i tot van ser venuts per soldats a persones d'altres regnes d'Espanya i altres, a comerciants italians. No va ser fins a 1611 quan el rei Felip III va decidir realitzar un cens per a localitzar a estos xiquets. En el seu decret de 29 d'agost, va declarar que els xiquets havien de ser educats en famílies cristianes en la vertadera fe i que no havien de ser tractats com a esclaus. Però, en realitat, no existia cap mecanisme de control.

A Xàbia el cens es va efectuar el 25 de setembre. Es va demanar a tots els veïns que acolliren un morisquet a casa i que acudiren a presentar-lo a les autoritats. Oficialment n’eren 94. És molt possible que en foren més. La mortalitat infantil era alta en aquella època. I és possible que no es presentaren tots els xiquets, ja que estava decretat que una llar no podia tindre més de dos morisquets.  
El cens registrava el nom, l'edat, el lloc de naixement i les característiques especials dels xiquets. Els noms que se’ls va assignar eren els noms tradicionals d’aqui que van rebre en el baptisme, o els noms que els donava la família amb la qual vivien. El cognom era el de la família valenciana que els acollia. La majoria d'ells procedien de les muntanyes de les comarques centrals valencianes, com la Vall de Laguar, Guadalest, Castell de Castells, Alcalà i molts altres llocs. Les seues edats eren des dels 4 anys (el que significa que tenien 2 anys quan van perdre els seus pares!) fins als 14.

Al començament del segle XVII hi havia 450 cases a Xàbia, cosa que significaria 450 famílies... més o menys. En teoria, hi havia un morisquet a cada 5 cases! Caldria preguntar-se: què va ser d'estos xiquets? Quants es quedaren a Xàbia? Els que es van quedar degueren integrar-se plenament amb el temps. 
I quantes persones a Xàbia hui dia tenen un avantpassat morisc oblidat del qual no tenen ni idea..?

​