Xàbia: Fets i Anècdotes: Sabies que…els carrers de Xàbia van estar totalment a les fosques per les nits fins a mitjan segle XIX?

Barcelona va ser la primera ciutat d'Espanya a tenir enllumenat públic, en 1841, seguida de Madrid, València i Cadis. Poc després, en 1861, li va arribar el torn a Alacant. No tots els carrers, però sí els més importants, estaven il·luminats amb fanals -de gas o petroli-, excepte en les nits de lluna plena!

No sabem l'any exacte en què Xàbia va aconseguir el seu enllumenat públic, però sembla que va ser un dels primers municipis de la comarca. Sabem amb seguretat que els carrers i places més importants ja estaven il·luminades en 1859 (amb fanals d'oli) perquè l'Arxiu Municipal conserva un document en el qual l'Ajuntament estipula multes als pares dels xiquets que tiren pedres i trenquen els vidres dels fanals. Aparentment un nou joc dels menuts!
Llegim en les ordenances municipals de Xàbia de 1887 que aquest any tots els carrers estaven il·luminats durant cinc hores en les nits dels mesos d'hivern i quatre hores en les nits d'estiu.

El segle XX anuncia una nova forma d'il·luminació: l'electricitat. En 1902 Xàbia va signar un contracte amb el Comte d’Orgaz, propietari d'una empresa generadora d'energia elèctrica a partir de les cascades del riu Algar a Callosa d'en Sarrià, en el qual l'empresa es comprometia a subministrar energia diària “des de deu minuts abans de la posta del sol fins a deu minuts abans de l'alba” per a espais públics i privats. Els domicilis particulars pagaven segons el nombre i la potència de les bombetes: 1,75 pessetes al mes per cada bombeta de cinc watts; 3,25 pessetes al mes per una bombeta de 10 watts i un cèntim per nit i bombeta de més de 10 watts. Més tard va arribar la versió de luxe de 40 watts! 

La majoria de les cases contractaven una única bombeta, amb endolls en dues habitacions (que eren invariablement la cuina i el menjador) perquè la mateixa llum poguera passar-se entre les habitacions segons la necessitat. La resta de la casa estava a les fosques i la gent encara usava ciris o alguna de les moltes fonts portàtils de llum (llums de petroli o d'oli). A més, la làmpara d’oli que penjava en el centre de la casa encara estava en ús, sobretot perquè hi havia freqüents talls d'electricitat.

Contractar la llum costava solament 0,50 cèntims, per la qual cosa es va fer habitual donar-se de baixa en els mesos d'estiu per a no pagar la quota mínima. Hi havia molta pobresa a Xàbia en aquells dies. Joaquín Armell, propietari de la botiga d'articles per a la llar i regals, que existeix des de noranta-nou anys al carrer Major, ens explica com el seu iaio era empleat de l'empresa i s'encarregava de cobrar les tarifes de llum als clients particulars el dia 15 de cada mes. Algunes famílies necessitades no sempre podien permetre's les 1,75 pessetes, per la qual cosa els aconsellava pagar qualsevol xicoteta quantitat per a no haver de tallar la llum. Desafortunadament, avui dia les companyies elèctriques no donen als seus clients aquesta opció 
Només uns pocs establiments podien permetre's un comptador d'electricitat. Els primers van ser l'Ajuntament i l'Oficina de Telègrafs, la Guàrdia Civil, el Sindicat Agrícola, cinc forns, dos cinemes i algunes cases particulars acomodades.

L'electricitat va arribar a les cases de camp en la dècada de 1940. Aquí, els llums d'oli i petroli continuaven sent la principal font d'il·luminació fins i tot en els anys cinquanta.

Per a nosaltres, en la década de 2020, una vida sense electricitat és pràcticament inimaginable. Perquè no sols ens proporciona llum, sinó que genera tot tipus de comoditats que promouen una vida més fàcil. De fet, quasi cada aspecte de la societat actual depèn d'això. Per descomptat, si això és una cosa bona o no, està obert a debat…

​Font : " La Llum Elèctrica a Xàbia ", de Antoni Espinos