El castell d'Alcalà, que en àrab significa la 'fortalesa', també es conegut com de Benissili, per trobar-se en la part superior d'aquest poble. S'hi localitza en la vessant sud de la serra de la Foradada, en l'entrada superior de la Vall de Gallinera, en un ampli promontori rocós envoltat per penyasegats. La ubicació ofereix una bona vista de tota la vall i fins i tot de la mar en la llunyania, controlant l'antiga ruta de Dénia – Pego cap a Cocentaina.
Un estudi arqueològic realitzat en 1983, va recuperar abundants fragments de ceràmica que abastaven un període de quasi bé 500 anys, des dels segles XI i XII fins el XVI, quan s'abandona el castell.
Els diferents mòduls utilitzats en els murs de tàpia pels constructors andalusins poden aportar més proves per a la seua cronologia. La majoria es daten de mitjans del segle XII a principis del XIII, quan els governants almohades estaven duent a terme una intensa construcció de fortificacions. Altres murs de tàpia més llargs es van construir més tard, durant l'època de la conquesta cristiana.
El registre escrit més antic d'aquest castell es troba en el "Pacte del Pouet” de 1245, quan el castell es va cedir a Al-Azraq i els seus descendents, juntament amb el castell de Perputxent (L'Orxa). A diferència del castell de Benirrama, el d'Alcalà no sembla que fou afectat pel terratrèmol de 1396.
Al contrari, es va modificar, adaptar i reconstruir al llarg del temps, sent documentats molts dels canvis.
Un estudi arqueològic realitzat en 1983, va recuperar abundants fragments de ceràmica que abastaven un període de quasi bé 500 anys, des dels segles XI i XII fins el XVI, quan s'abandona el castell.
Els diferents mòduls utilitzats en els murs de tàpia pels constructors andalusins poden aportar més proves per a la seua cronologia. La majoria es daten de mitjans del segle XII a principis del XIII, quan els governants almohades estaven duent a terme una intensa construcció de fortificacions. Altres murs de tàpia més llargs es van construir més tard, durant l'època de la conquesta cristiana.
El registre escrit més antic d'aquest castell es troba en el "Pacte del Pouet” de 1245, quan el castell es va cedir a Al-Azraq i els seus descendents, juntament amb el castell de Perputxent (L'Orxa). A diferència del castell de Benirrama, el d'Alcalà no sembla que fou afectat pel terratrèmol de 1396.
Al contrari, es va modificar, adaptar i reconstruir al llarg del temps, sent documentats molts dels canvis.
Planols de Michael Stevenson - Feu clic a la imatge per ampliar
La construcció es troba en un avançat estat de ruïna, però la planta es pot veure com la típica d'una fortificació o hisn, amb les alqueries associades de la Vall de Gallinera. En els cims més alts hi ha un reducte complex (celòquia) amb una torre semicircular en un extrem (I), i el que podrien ser les restes d'una torre a l'altre (O). L'accés a aquesta zona és a través d'una entrada en colze en el flanc oest, protegida per una torre rectangular (K). Les parets i les torres són de diverses mides de tàpia, alternant amb maçoneria d'opus incertum i d'opus espicatum.
Un extens recinte emmurallat, l'albacar de baix, s'estén cap a l'est sobre una plataforma. Els seus límits estan definits per parets de tàpia amb una inclinada entrada en colze (X). Aquesta zona sembla albergar restes d'edificis, possiblement habitatges. La tercera àrea, l'albacar superior, acull una cisterna (B) i té les mateixes característiques que l'anterior.
Un extens recinte emmurallat, l'albacar de baix, s'estén cap a l'est sobre una plataforma. Els seus límits estan definits per parets de tàpia amb una inclinada entrada en colze (X). Aquesta zona sembla albergar restes d'edificis, possiblement habitatges. La tercera àrea, l'albacar superior, acull una cisterna (B) i té les mateixes característiques que l'anterior.
Recentment, algunes de les parets de tàpia s'han restaurat utilitzant lestècniques tradicionals, i una barreja similar de terra, graves i calç.
El projecte pretén també consolidar i netejar els murs derruïts, i en alguns llocs,preservar o recrear la silueta dels merlets per transmetre el caràcter defensiu de l'arquitectura. Un exemple dels taulons i biguetes emprades per a fer la tàpia s'ha deixat en el seu lloc, perquè els visitants puguen apreciar aquesta antiga tècnica de construcció.
El castellot d'Alpatró és una petita torre de`planta quadrada de 5,7 x 5,8 metres situada al cim d'un promontori abrupte entre dos barrancs, en la vessant septentrional de la Vall de Gallinera. La torre domina el curs del riu de Gallinera i més enllà el poble d'Alpatró.
La part més alta, on se situa la torre, està envoltada per un xicotet recinte de forma més o menys circular, limitat per una paret de tàpia de 0,5 metres de gruixa. La torre està construïda amb murs de tàpia en la part superior, mentre que el basament, fet de maçoneria d'opus incertum, serveix d'anivellació a l'estructura. Les poques ceràmiques trobades són probablement islàmiques, encara que no es coneix cap registre documental que les mencione. Per tant, és molt difícil datar aquesta construcció, tot i que per paral·lels amb d'altres torres quadrades, com la torre d'Almudaina, podem pensar que es van construir durant el període almohade, moments abans de la conquesta cristiana. |
|
