Els castells rurals andalusins es diferencien dels cristians no sols per la seua estructura constructiva, que veurem més endavant, sinó pel model social que representen. L'organització bàsica de la població rural andalusina serà el castell i l'alqueria. Cada castell tindrà associades un número d'alqueries que formaran una mena de districte, el hisn, que rebrà el mateix nom que la fortificació "espai on es refugiaran els seus habitants en cas de perill". La societat andalusina, al contrari que la cristiana, no estarà dominada per les relacions feudals o de vassallatge. S'organitzarà al voltant de l'aljama, una mena de consell de vells que regiran la comunitat i recaptaran els tributs.
L'estructura dels castells segueix unes pautes gairebé semblants en tots ells. Consten d'un recinte menut en la part més alta que s'anomena celòquia, on es situa l'edifici on resideix el caid, l'encarregat de la fortificació i l'aljub per a la reserva d'aigua. Al voltant, un recinte més ampli anomenat albacar servirà per al refugi de la població i dels ramats. En aquest espai es poden trobar habitatges menuts per acollir la població refugiada i també sol haver altre aljub. El castell també articularà les estructures defensives com les torres d'alqueria que s'alçaran en aquells nuclis de població més importants o en els llogarets més allunyats.
L'estructura dels castells segueix unes pautes gairebé semblants en tots ells. Consten d'un recinte menut en la part més alta que s'anomena celòquia, on es situa l'edifici on resideix el caid, l'encarregat de la fortificació i l'aljub per a la reserva d'aigua. Al voltant, un recinte més ampli anomenat albacar servirà per al refugi de la població i dels ramats. En aquest espai es poden trobar habitatges menuts per acollir la població refugiada i també sol haver altre aljub. El castell també articularà les estructures defensives com les torres d'alqueria que s'alçaran en aquells nuclis de població més importants o en els llogarets més allunyats.
|
La tècnica de construcció més emprada en els castells andalusins seran els murs de tàpia o encofrat. Aquesta tècnica suposarà l'alçament en un curt període de temps de murades amb molta resistència. Degut a l'orografia del terreny on se solen assentar, es realitza prèviament una anivellació dels fonaments mitjançant murs de maçoneria i morter de calç. Després d'aquesta regulació van alçant-se les tapiades. Primer que tot es disposen taulons de fusta al llarg, nugats amb biguetes o costelles en vertical i suportats per altres biguetes o agulles en horitzontal. A dins s'abocarà una mescla formada per terra, graves i calç en capes que aniran piconant-se, i a vegades també es tiren entre mig pedres calcàries sense cap disposició.
Quan ja s'ha endurit el material es retiren els taulons i es continua més amunt amb altra tapiada. Les empremtes que deixen els taulons i les agulles es poden apreciar en l'obra acabada i fins i tot perviuen fins hui dia en molts castells. |
|
Una vegada pacificades les muntanyes valencianes després de la revolta de 1276-77 el poder feudal es plantejarà què fer amb tantes fortificacions andalusines. Mantindre-les totes suposava un enorme cost. A més a més del perill que representava que tornaren a mans dels musulmans. Es va triar de mantindre les més importants i la resta es van anar desmantellant. El castell cristià assumirà la funció de control feudal amb la construcció de l'element més important que serà la torre de l'homenatge construïda en un lloc ben visible.
