Aquest racó del País Valencià, la Marina Alta, és una comarca caracteritzada per un interior d'abruptes serralades calcàries i un ampli litoral amb un sector de costes planes al nord de Dénia i penya-segats i costa alta entre Xàbia i Calp. Dispersos entre les serres i valls es troben les restes de nombrosos castells, torres i fortificacions que ocupen el caramull de tossals i penyals, o més escassament vessants o zones planes. Molts han perdut la major part de les seues estructures, conservant-se només els basaments de murs, aljubs i alguns escassos fragments de ceràmica en superfície.
Què són aquests castells i qui els va construir? Sols alguns d'aquests castells han estat excavats arqueològicament i les evidències mostren que la majoria són d'època andalusina entre els segles VIII i XIII, un període de cinc-cents anys en què aquesta amplia regió oriental de la península s'anomenava Xarq al-Andalus. Són poques les evidències i la documentació conservada que ens informen de la vida d'aquelles comunitats rurals; és per això, que els historiadors han hagut de basar-se en la documentació feudal posterior a la conquesta cristiana. Una prova de la importància dels castells de la Marina Alta i dels seus territoris és el Pacte del Pouet de 1245, un tractat únic escrit en romanç i àrab entre el rei Jaume I i el cabdill musulmà Al-Azraq. La lluita de poder entre aquests dos personatges és la base de les festes de “Moros I Cristians”, però aquesta és una altra història. El més important d'aquest tractat és que fou el primer registre escrit on figuren molts d'aquests castells, dels quals no coneixem cap documentació escrita anterior.
Aquestes construccions es localitzen en llocs ben alts, controlant les valls i les rutes naturals, moltes vegades a prop de fonts o brolladors naturals. En altres punts encara queden les restes de torres aïllades de guaita i refugi, associades a una alqueria. Una característica que intriga als investigadors, si es compara amb la resta del Xarq al-Andalus, és la gran concentració de castells del jibāl Balansīya, un extens i abrupte territori format per la Marina Alta i les comarques del voltant. Quan i perquè foren construïts? Aquesta qüestió en molts casos sols es podrà contestar mitjançant l'arqueologia. Per a trobar algunes proves haurem de mirar enrere i fixar-nos en els períodes històrics.
Què són aquests castells i qui els va construir? Sols alguns d'aquests castells han estat excavats arqueològicament i les evidències mostren que la majoria són d'època andalusina entre els segles VIII i XIII, un període de cinc-cents anys en què aquesta amplia regió oriental de la península s'anomenava Xarq al-Andalus. Són poques les evidències i la documentació conservada que ens informen de la vida d'aquelles comunitats rurals; és per això, que els historiadors han hagut de basar-se en la documentació feudal posterior a la conquesta cristiana. Una prova de la importància dels castells de la Marina Alta i dels seus territoris és el Pacte del Pouet de 1245, un tractat únic escrit en romanç i àrab entre el rei Jaume I i el cabdill musulmà Al-Azraq. La lluita de poder entre aquests dos personatges és la base de les festes de “Moros I Cristians”, però aquesta és una altra història. El més important d'aquest tractat és que fou el primer registre escrit on figuren molts d'aquests castells, dels quals no coneixem cap documentació escrita anterior.
Aquestes construccions es localitzen en llocs ben alts, controlant les valls i les rutes naturals, moltes vegades a prop de fonts o brolladors naturals. En altres punts encara queden les restes de torres aïllades de guaita i refugi, associades a una alqueria. Una característica que intriga als investigadors, si es compara amb la resta del Xarq al-Andalus, és la gran concentració de castells del jibāl Balansīya, un extens i abrupte territori format per la Marina Alta i les comarques del voltant. Quan i perquè foren construïts? Aquesta qüestió en molts casos sols es podrà contestar mitjançant l'arqueologia. Per a trobar algunes proves haurem de mirar enrere i fixar-nos en els períodes històrics.
Timeline - Feu clic a la imatge per fer més gran
Des de la conquesta al Califat. El 711 una incursió militar d'uns pocs milers d'homes procedents del nord d'Africa desembarquen a la península per Gibraltar. L'escassa resistència i la política de pactes desenrotllada pels musulmans, incorporarà en poc de temps la península Ibèrica al califat omeia de Damasc; naixia així Al-Andalus. En els anys següents arriben milers de reforços i en el 714 València cau sense cap lluita.
El 756 Abd al-Rahman I arribà a Còrdova i proclamà l'Emirat independent, desvinculat políticament de Damasc. En el 929 serà Abd al-Rahman III qui es deslligarà també religiosament i proclamarà el califat de Còrdova.
Són molt escasses les restes andalusines anteriors al segle X trobades a la Marina Alta. Aquestes evidències tan tardanes tenen a veure amb la despoblació de l'àrea que comença a l'antiguitat tardana. Exceptuant algun jaciment (la Bastida, el Cocoll i el tossalet de Pere Antoni) la fortificació més antiga de la zona amb datacions clares és el fort militar d'Almiserà o Xillibre, construït entorn al 920 per ajudar el govern de Còrdova a sufocar les revoltes berbers. En aquest temps, Dénia (Dàniyya) encara no s'havia desenvolupament urbanísticament i només existia com un port que depenia, sembla, de la població d'Ondara. Va ser a mitjans del segle X quan Dénia començarà a configurar-se com un port important, establint-s'hi la flota califal i creant-se unes noves drassanes, com les existents a Almeria i Tortosa.
Els regnes de Taifa. En el 1009, un període d'inestabilitat i guerra civil conegut com la “fitna” va portar a la descomposició del califat de Còrdova i l'establiment de petits dominis coneguts com “regnes de taifa”. La taifa de Dénia es va fundar en 1010 per un alt funcionari fugit del califat, Muyahid. El succeirà el seu fill Ali ibn Muyahid fins el 1076. A partir d'aquell moment Dénia es converteix en el centre polític i administratiu d'un ampli territori, amb una frontera marítima que anava des d'Oriola fins al Xúquer, mentre per l'interior arribava fins a la serra de Segura. A partir de 2014, també va incloure les illes Balears. A més, atraurà a molts artesans i artistes, i es transformarà en un important centre comercial de la mediterrània occidental. És en aquest període quan el castell de Dénia comença a fortificar-se i la ciutat es rodejara de muralles.
El 756 Abd al-Rahman I arribà a Còrdova i proclamà l'Emirat independent, desvinculat políticament de Damasc. En el 929 serà Abd al-Rahman III qui es deslligarà també religiosament i proclamarà el califat de Còrdova.
Són molt escasses les restes andalusines anteriors al segle X trobades a la Marina Alta. Aquestes evidències tan tardanes tenen a veure amb la despoblació de l'àrea que comença a l'antiguitat tardana. Exceptuant algun jaciment (la Bastida, el Cocoll i el tossalet de Pere Antoni) la fortificació més antiga de la zona amb datacions clares és el fort militar d'Almiserà o Xillibre, construït entorn al 920 per ajudar el govern de Còrdova a sufocar les revoltes berbers. En aquest temps, Dénia (Dàniyya) encara no s'havia desenvolupament urbanísticament i només existia com un port que depenia, sembla, de la població d'Ondara. Va ser a mitjans del segle X quan Dénia començarà a configurar-se com un port important, establint-s'hi la flota califal i creant-se unes noves drassanes, com les existents a Almeria i Tortosa.
Els regnes de Taifa. En el 1009, un període d'inestabilitat i guerra civil conegut com la “fitna” va portar a la descomposició del califat de Còrdova i l'establiment de petits dominis coneguts com “regnes de taifa”. La taifa de Dénia es va fundar en 1010 per un alt funcionari fugit del califat, Muyahid. El succeirà el seu fill Ali ibn Muyahid fins el 1076. A partir d'aquell moment Dénia es converteix en el centre polític i administratiu d'un ampli territori, amb una frontera marítima que anava des d'Oriola fins al Xúquer, mentre per l'interior arribava fins a la serra de Segura. A partir de 2014, també va incloure les illes Balears. A més, atraurà a molts artesans i artistes, i es transformarà en un important centre comercial de la mediterrània occidental. És en aquest període quan el castell de Dénia comença a fortificar-se i la ciutat es rodejara de muralles.
'arribada dels almoràvits. Cap a finals del segle XI, les taifes comencen a descomposar-se per les lluites entre elles i amb els cristians. En el 1076 la taifa de Dénia és conquerida per la de Saragossa. El 1092, els almoràvits, procedents del nord d'Àfrica annexionen Dénia i la resta de taifes que són incorporades al seu Imperi. València es conquerida pel Cid durant els anys 1094 i 1099, qui imposarà elevats impostos que ajudaren a desestabilitzar el que quedava de la prosperitat a la regió de Dénia. En el 1102 València és incorporada al govern almoràvit.
El període almohade. En 1146 els almohades, procedents de l'Atles, expulsen els almoràvits i estableixen el govern a Sevilla el 1172. Sota el seu poder, la societat rural es va estructurar i organitzar de nou en districtes que al seu torn depenien de les ciutats com ara Dénia, on hi havia un marcat desenvolupament urbanístic. El seu castell assolirà les dimensions que hui coneixem, amb un recinte superior anomenat alcassaba, on s'instal·larà el governador i altres caps militars i un recinte inferior que ocuparà tot el tossal i servirà de refugi als habitants de la ciutat.
La pressió de les forces cristianes en les àrees de frontera cap a mitjans del segle XII, provocarà la caiguda d'importants ciutats: Tortosa 1148, Lleida 1149, Terol 1170 i Conca 1171. Aquest fet forçarà a molts musulmans a fugir, emigrant cap al sud; molts d'ells es refugiaran en les nostres terres afavorint la construcció de nous refugis fortificats.
La conquesta cristiana. Jaume I va conquerir València l'any 1238 i arriba fins Dénia el 1244. L'interior muntanyenc i els castells queden sota el domini d'AlAzraq amb el tractat de 1245. L'incompliment del pacte per part cristiana provocarà la revolta d'Al-Azraq, sufocada per Jaume I en 1258. Entre 1276-77 es va produir una nova revolta que va ser ràpidament aixafada i tot el territori, inclosos els castells i les torres, van passar definitivament a mans del poder feudal. Hui aquestes ruïnes, continuen mantenint els secrets dels seus orígens i funcions, esperant que siguen aclarits pels arqueòlegs
El període almohade. En 1146 els almohades, procedents de l'Atles, expulsen els almoràvits i estableixen el govern a Sevilla el 1172. Sota el seu poder, la societat rural es va estructurar i organitzar de nou en districtes que al seu torn depenien de les ciutats com ara Dénia, on hi havia un marcat desenvolupament urbanístic. El seu castell assolirà les dimensions que hui coneixem, amb un recinte superior anomenat alcassaba, on s'instal·larà el governador i altres caps militars i un recinte inferior que ocuparà tot el tossal i servirà de refugi als habitants de la ciutat.
La pressió de les forces cristianes en les àrees de frontera cap a mitjans del segle XII, provocarà la caiguda d'importants ciutats: Tortosa 1148, Lleida 1149, Terol 1170 i Conca 1171. Aquest fet forçarà a molts musulmans a fugir, emigrant cap al sud; molts d'ells es refugiaran en les nostres terres afavorint la construcció de nous refugis fortificats.
La conquesta cristiana. Jaume I va conquerir València l'any 1238 i arriba fins Dénia el 1244. L'interior muntanyenc i els castells queden sota el domini d'AlAzraq amb el tractat de 1245. L'incompliment del pacte per part cristiana provocarà la revolta d'Al-Azraq, sufocada per Jaume I en 1258. Entre 1276-77 es va produir una nova revolta que va ser ràpidament aixafada i tot el territori, inclosos els castells i les torres, van passar definitivament a mans del poder feudal. Hui aquestes ruïnes, continuen mantenint els secrets dels seus orígens i funcions, esperant que siguen aclarits pels arqueòlegs
