Feu clic a la imatge per ampliar
L'única estructura defensiva constatada arqueològicament és la torre de les Capçades, situada en la vessant d'un dels tossalets que delimiten la zona meridional del Pla, a certa distància de les terres més fèrtils. La torre està formada per un sòlid basament de planta rectangular de 5'60 x 3,85 metres i una altura màxima conservada d'1'70 m, construïda amb encofrats de morter de calç i còdols, enlluïda a l'exterior amb un fi morter de calç. En el seu origen tindria almenys dues altures amb una terrassa plana per albirar la vall i bona part de la badia, i servia de refugi als habitants del llogaret. En el costat oest de la torre se va recolzar un habitatge del qual sols resten dos murs, amb el llindar d'accés i un forn de pa adossat a la paret exterior. Aquesta construcció exemplifica les poques restes conservades dels edificis que formarien part d'una alqueria estructurada al voltant d'una torre. Sabem per les restes arqueològiques traobades, que s'habitaria a finals del segle XI i continuaria fins un poc més de la conquesta cristiana. |
La vall de Xàbia a l'època andalusina es caracteritza per una ocupació de petits assentaments (en coneixem més de vint) que formarien part de les diverses alqueries en què s'organitzava aquest territori. La majoria es situen als peus de la muntanya, a prop de les terres de conreu. Tanmateix hi ha alguns llocs en zones més abruptes de muntanya, com la Plana Justa i el Montgó, amb una explotació que estaria orientada a la ramaderia. També hi han establiments litorals, dedicats a la pesca i el comerç, com aquells documentats a l'illa del Portitxol o la punta de la Fontana.
Un dels elements definitoris d'aquests assentaments andalusins a casa nostra és, a més de la troballa de ceràmiques en superfície, les sitges o pouets de moro, com es coneixen popularment. Es tracta d'estructures excavades a les margues blanques del subsòl amb una boca circular de 0,50 metres i un cos de perfil acampanat o globular d'1,50 a 2 metres de fondària. La funció d'aquests dipòsits era emmagatzemar la collita dels cereals, preservant-la de la humitat, els rosegadors i els insectes. Aquest aliment servia de proveïment a la comunitat, però també per a vendre'l i aconseguir moneda per pagar els tributs. De tot el territori que ara ocupa el terme de Xàbia no es coneix cap cita documental que parle de la seua organització política i social en època andalusina. Se suposa que el terme castral del qual depenien les alqueries era el del castell de Dénia. La llunyania d'aquest va fer que els llocs de població més importants alçaren una torre per a vigilar i refugiar-se en cas de perill. 
Feu clic a la imatge per ampliar
|
 Feu clic a la imatge per ampliar
|
Gràcies a la documentació cristiana, coneixem l'existència d'altres torres. En la part més alta del tossal on s'assenta la vila de Xàbia, hi ha diverses referències que situen la torre d'en Cayrat en el pati de l'antic convent de les Agustines, on ara s'alça el mercat. Possiblement aquesta construcció serviria de refugi a la població de l'alqueria de la qual només coneixem dos sitges i alguns materials ceràmics de cronologia andalusina recuperats en diverses excavacions urbanes.
La documentació d'època cristiana esmenta també diverses alqueries, ben segurament d'origen andalusí, que en algun cas van continuar durant els primers temps de la conquesta feudal. Així, s'esmenta la donació de la torre i alqueria de Benimadroc el 4 de juliol de 1264, que Jaume I va concedir a Galcerà de Cruanyes, ubicada en la partida del mateix nom a redós del Montgó, on s'han recuperat restes ceràmiques en superfície. També coneixem l'existència de les alqueries de Cansalada, Terradola i la Font d'Andó. Una de les més importants va ser, sense dubte, l'alqueria de Lluca, donada pel rei a Àlvar de Sapena el 1256, lloc on es conservaven fins a principis dels anys seixanta del segle passat, les restes d'una torre que defensava dita població, coneguda popularment com la Presó. L'assentament s'emplaçava en el camí cap a Benitatxell en una vessant orientada cap a l'est. L'arqueologia va constatar les restes d'un abocador de cronologia andalusina del segle XII així com estructures i materials de la posterior ocupació cristiana dels segles XIV i XV. |
