Sabies que la festa dels Moros i Cristians, que se celebra cada mes de juliol en la zona portuària de Duanes, no és una festa amb una llarga tradició a Xàbia?

De fet, va començar a celebrar-se en 1978, a molt xicoteta escala. Amb el pas dels anys, s'ha convertit en una desfilada espectacular amb belles vestimentes. Encara que celebra fets històrics, l'esdeveniment és més una excusa per a una altra celebració i una atracció turística.

Per a conéixer els autèntics orígens d'esta festa cal remuntar-se a Alcoi l'any 1276 i a la figura  d’al-Azraq, un visir musulmà. Però abans, per a situar-nos, heus ací una brevíssima història d'Al-Àndalus. 

A partir del segle VII, l'imperi islàmic, amb capital a Damasc, es va estendre ràpidament pel nord d'Àfrica. El califat omeia va tractar d'expandir-se cap a Europa i, l'any 711 d.C., Tariq ibn Ziyad va creuar al que hui és Gibraltar. (Per cert, el nom que li donaren els àrabs va ser Jabal Tariq (Muntanya de Tariq), en honor d'este comandant conqueridor, que més tard es va pronunciar com Gibraltar). L'esdeveniment clau per a la conquesta del regne cristià visigot va ser la victòria en la batalla de Guadalet (711). Després d'això, les forces musulmanes es van expandir ràpidament per la península Ibèrica. L'any 719, quasi tota la península estava sota el seu control. Només una xicoteta franja del nord no va arribar a ser conquistada. Van establir Al-Àndalus com a província del califat omeia, amb Còrdova com a capital.

Quan els omeies van ser enderrocats pels abbasis a Damasc en 756, van fugir a la seua província d'Al-Àndalus i van trencar els llaços amb Damasc per a convertir-se en un emirat independent. Abd-al-Rahman es va convertir en el primer emir de Còrdova. Quasi 200 anys després va ser declarat califat.
Amb uns governants omeies febles en el segle XI, el califat es va esfondrar en 1031, donant pas a molts regnes independents -taifes- governats per senyors locals, cada un competint pel poder. Això va facilitar que els xicotets regnes cristians del nord reclamaren terres i a poc a poc, al llarg d'un segle, es van desplaçar cap al sud. Els almoràvits berbers del Marroc van intentar unir els regnes musulmans. La seua decisiva derrota de les forces castellanes en la batalla de Zallaqa (Sagrajas) en 1086 va consolidar el seu control del sud d'Ibèria i va detindre l'avanç cristià durant un temps.
Però el descontentament musulmà va acabar provocant la caiguda dels almoràvits i una altra poderosa dinastia nord-africana, els almohades (1147-1212), més puritans, van aconseguir durant un temps unir les forces musulmanes contra els cristians.

La dinastia nassarita (1212-1492) va ser l'última dinastia musulmana que va governar en Al-Àndalus. Van establir l'emirat de Granada en 1238 i es van veure envoltats per territoris reconquerits per les forces cristianes. Només van sobreviure gràcies a les negociacions diplomàtiques i a un sistema de pagament de tributs. També existien altres xicotets regnes i valiats musulmans dependents de Granada. La caiguda de Granada el 2 de gener de 1492 va marcar la fi del domini musulmà en la península.

Tornem ara a al-Azraq. Es deia Abu Abd Allah Muhammed ibn Hudhayl, el dels ulls blaus, com suggerix el seu sobrenom al-Azraq. No sabem massa sobre ell. Gran part del que sabem procedix de la crònica «El Llibre dels Fets», escrita pel seu vencedor, Jaume I d'Aragó. Es creu que va nàixer entre 1218 i 1220. Potser procedia de la família Hud, vinculada al regne de Múrcia, o de la línia iemenita de Hudayl, establida a Oriola. Probablement va nàixer al castell d’al-Qal'a (fortalesa/castell en àrab), residència del seu pare, visir del xicotet valiat de la muntanya de València. Les ruïnes del castell encara poden veure's prop d'Alcalà de la Jovada, un poble que llavors no existia. Després de la mort del seu pare el 1230 es va convertir en visir. Va mantindre bones relacions tant amb els governants musulmans com amb els cristians, però quan els líders cristians van cometre injustícies massives contra la població musulmana, va ser un valent líder de la revolta. En 1244, quan Dénia i Xàtiva van caure en mans dels cristians, es va fer encara més dependent dels tractats amb l'enemic, encara que estos sempre el van perjudicar. Amb els exèrcits feudals de Jaume I conquistant territori musulmà a marxes forçades, al-Azraq es va veure obligat a firmar un pacte (Pacte del Pouet) el 1244, potser per a guanyar temps i obtindre ajuda de l'emir de Tunísia o de Granada. Era un pacte per tres anys, després dels quals havia de renunciar a tot el seu territori, excepte als castells d’al-Qal'a i Perpuxent. Possiblement provocat pels seus enemics, va trencar el pacte cap al final i va resistir a les muntanyes de València durant els 14 anys següents, esperant encara l'ajuda dels seus aliats, ajuda que mai va arribar. Sembla que un dels seus consellers li va trair en 1258, la qual cosa va provocar la seua captura i posterior exili. Probablement va ser a Granada, on l'emir era parent seu. Res se sap d'ell durant els 18 anys següents, fins a 1276, quan va tornar per a liderar de nou les rebel·lions que des de feia temps assolaven les muntanyes. Durant el seu exili, el seu poble va patir moltes injustícies: confiscació arbitrària de béns, desavantatges fiscals, persecucions, saquejos, segrestos. Això va donar lloc a les rebel·lions, alimentades sens dubte per la victòria de les tropes musulmanes de Granada i els seus aliats merinís sobre els exèrcits castellans en la batalla d’Écija (1275). Amb 250 genets i 1.200 hòmens a peu, als quals es van unir centenars de vilatans, al-Azraq va marxar a atacar Alcoi al maig de 1276. Durant la batalla, enfront de les muralles de la ciutat, al-Azraq va ser ferit de mort. Amb la seua mort, la rebel·lió va perdre el seu impuls. Per als alcoians va ser motiu de gran celebració. La festa té una llarga tradició en esta ciutat, encara que de forma diferent de la qual coneixem hui. Va començar a prendre la seua forma actual en els segles XV i XVI.

Esta festa va ser declarada d'Interés Turístic Internacional pel govern espanyol en 1980 i s'ha convertit en un referent per a molts altres pobles de la nostra comarca, entre ells Xàbia. Ací se celebra el tercer cap de setmana de juliol i dura nou dies. Es tracta d'una cita ineludible en el calendari festiu del municipi. Una experiència espectacular per a veïns i turistes.

​Font principal  : AL-AZRAQ El visir que soñaba la Montaña de Just I. Sellés