Durant alguns anys, Sorolla, la seua família i uns quants criats vindrien de Madrid per a passar llargues vacances d'estiu a Xàbia. El 1905, entre el grup de criats, es trobava la bella Ramona, de 23 anys, que havia estat treballant per a Sorolla durant un any i era innegablement la seua favorita.
Un dia, Ramona i Asunción, una altra criada, van anar a una antiga sénia a rentar la roba de la família, quan de sobte se'ls va acostar un jove alt i de complexió forta que va començar a parlar amb Ramona. Mentre ella continuava llavant, ell es va posar a discutir amb ella. Quan les dos joves havien acabat de fer la bugada, l’home les va seguir de tornada a casa, continuant amb la baralla. De sobte va traure un revòlver Smith i va disparar a Ramona, que commocionada va deixar caure la roba. Estava a punt de fugir quan l’home va tornar a disparar, ferint-la a l'estómac i deixant-la tirada a terra. Atordit pel que havia fet, es va posar la pistola al temple i es va disparar. En sentir els trets, Sorolla i la seua família van eixir corrents per a trobar un home mort, Ramona ferida a terra i una Asunción en pànic. Tot i que van cridar un metge immediatament, Ramona va morir abans que la traslladaren a l'hospital. No obstant això, va tenir temps de contar-los la veritat que s’amagava darrere dels fets: abans de deixar Madrid, va explicar, havia trencat la seua relació amb Bartolomé, un agent de la Guàrdia Civil. Amb el cor trencat i enfadat, ell s’havia agafat dos setmanes del treball per a seguir-la fins a Xàbia i intentar fer-la canviar d'opinió. Aquest va ser un crim de gelosia i passió. Sens dubte, un cas de violència de gènere. Sorolla va quedar completament devastat pel que havia passat i es va retirar a la seua habitació. Va estar tan callat i silenciós durant els dies següents que la família va decidir tancar la casa i tornar a Madrid. Mai més tornarien a Xàbia!
0 Comments
… els arbres alts i rectes amb fulles enormes i belles flors violetes que vegem al costat de la carretera de Gata i en altres llocs de Xàbia s’anomenen Paulownia?
Aquest arbre va rebre el seu nom en honor de la Gran Duquessa Anna Pavlovna de Rússia, reina consort dels Països Baixos en el segle XVIII. També se’l coneix com a arbre de l’emperadriu. Encara que és originària de la Xina, Laos i Vietnam, es conrea comercialment des de fa temps a Corea i al Japó. En la llengua anglesa se la coneix també com a empress tree, princes tree, sapphire Princess, sapphire Dragon o foxglove tree. En els darrers anys s’han introduït a Espanya diverses espècies i híbrids de paulownia. Es diu que és l’arbre de fusta dura que creix més ràpidament. Es talla a partir dels hui anys i seguidament broten nous arbres de les arrels. Pot ser endreçat per a créixer alt i recte sense nus i a més, produeix una fusta coneguda com a kiri. Aquesta és de gra fi i molt lleugera, però també forta i ideal per a la fabricació de molts articles, com a mobles lleugers, guitarres, taules de surf, esquís, caixes i inclús bucs d’abelles. És resistent a les plagues i al foc fins a 400 °C. El seu fullatge es pot utilitzar per a l’alimentació animal o els biocombustibles i les flors atrauen les abelles mel·líferes. En definitiva, podria convertir-se en un conreu molt valuós. El paisatge agrícola de Xàbia ha canviat moltes vegades al llarg de la seua llarga història i algun dia la fragància de les flors de paulownia podria substituir el perfum de l’atzahar que hui olorem.
El castell de l’Ocaive se situa al sud-oest de la població de Pedreguer, dins el seu terme municipal, en el cim d’un penyal ubicat als peus de la muntanya Gran, un indret amb una important defensa natural. Presenta una impressionant paret vertical en les cares nord i oest.
Si bé va ser ocupat en l'edat del Bronze i'època Ibèrica, les estructures arquitectòniques que trobem al seu punt més alt daten d’època medieval (s. XIII-XIV). Es tracta de les restes d’una torre quadrangular de base atalussada i diverses estances. En un nivell inferior, cap a l’est, es conserva un aljub de planta rectangular i grans dimensions, construït en límit de l’albacar d’època andalusina (s. XII-XIII). Des del castell les vistes són imponents, el que evidencia la seua ubicació estratègica per al control del territori. El castell de l’Ocaive (o Olocaiba en la documentació medieval) constituïa l’element central d’un districte castral que comprenia aproximadament l’actual terme de Pedreguer i part del de Gata de Gorgos, en el qual s’emplaçaven diverses alqueries que depenien de la fortificació en l’aspecte militar i administratiu. Els passats anys 2018 i 2019, hi feren excavacions arqueològiques i posteriorment van ser consolidades i restaurades algunes de les seues estructures arquitectòniques. Tots estos treballs han estat possibles per la inversió de l’Ajuntament de Pedreguer i a una subvenció del Programa Operatiu FEDER 2014-2020(2018/8193), de la Unió Europea. A Xàbia i la Marina Alta, en la segona meitat del segle XIX, l'activitat econòmica girava, sobretot, al voltant de la producció i exportació de panses. Amb l'arribada del segle XX la situació va canviar. En els primers anys del nou segle, es va estendre en la comarca la plaga de la fil·loxera i el sector panser va entrar en crisi. En eixe moment, part de la població comarcal va tindre que emigrar a Algèria per a poder treballar. En aquella terra nord-africana, els homes, es dedicaren, principalment, a tasques relacionades amb el camp. En canvi, les dones es dedicaren, majoritàriament, a fer d'alletadores i de cuidadores d'infants.
Les raons econòmiques no foren les úniques que motivaren l'emigració cap a Algèria, ja que, amb la Guerra Civil Espanyola a punt de finalitzar, centenars de persones es veieren obligades a fugir, a causa de les seues idees polítiques, a la llavors colònia francesa. A Algèria van conviure, malgrat les tensions polítiques i racials, gent cristiana i musulmana; francesos, valencians i algerians. Aquesta mescla ètnica va donar una parla peculiar, el patuet. D'aquesta parla han quedat paraules referents a l'alimentació, la indumentària i les tasques relacionades amb el camp. Algunes d'aquestes paraules com "sicató" (tisores de podar) han arribat als nostres dies gràcies a les persones que, amb la independència del país nord-africà en 1962, van retornar a la Marina Alta.
La Marina Alta és la comarca valenciana on més molins de vent s'hi van bastir. Des d'època medieval, possiblement inclús ja en època andalusina, hi van haver molins a la nostra comarca. La major concentració es situa arrecerada als voltants del Montgó. Xàbia, amb 12 molins, Gata amb 3, Pedreguer amb 2 i Dénia, amb 5.
Els tres molins de Jesús Pobre, pedania de Dénia (ara designades amb el coent nom d'EATIM: entitat d'àmbit territorial inferior al municipi), és troben al caramull d'un petit tossal de 155 metres d'alçada, situat a un quilometre al sud-oest del poblet. Tots tres molins estaven funcionant a la segona meitat del segle XVIII, centena en la qual van ser construïts probablement. Mantenen les característiques de la resta dels molins de la Marina Alta. Dos plantes, amb una única porta d'accés (oberta al sud-oest), una planta superior sustentada per una volta de carreus de tosca, (lloc on es trobaven les moles i la maquinaria) ventilada i il·luminada per dos finestrons oposats. L'accés a la sala de les moles es feia per una escala de graons de pedra que s'adossaven a la paret interior de l'edifici. Tindrien també quatre antenes i una coberta cònica mòbil. Els anys i l'abandonament, han provocat la desaparició de molts d'aquests elements, restant la robusta estructura cilíndrica de maçoneria construïda amb blocs irregulars de pedra calcària i morter de calç. ...una tradició centenària a les comarques valencianes i catalanes? És possible que el nom es remunte a la paraula àrab "*muna" en el segle XV, que designava una provisió o regal, que es pagava en espècie, com a impost territorial. Ací a Xàbia, fins no fa molt, es preparava en cada llar durant la Setmana Santa. Les dones pastaven i pastaven fins que la massa tinguera la consistència adequada i després la deixaven reposar sota una multitud de mantes en el llit matrimonial, durant moltes hores, perquè la massa fermentada duplicara la seua grandària. Una vegada llestes, les mones s'emportaven a un dels cinc o sis grans forns que hi havia a Xàbia, ja que el forn de casa era massa xicotet per a albergar totes les mones. La tradició és que les mones sempre les regalaven – d'ací el nom- els padrins i padrines o els iaios i iaies, als xiquets i xiquetes. A Xàbia sempre regalaven als més xicotets un parell de “sabatilles/espardenyes”, sabates planes de sola de goma que s'usaven per a fer esport, que es compraven habitualment en la sabateria de la Rulla. La Pasqua es celebrava fins a 3 dies (diumenge, dilluns i dimarts).Les famílies, amics,...anaven a les casetes de paella i per les vesprades, tots a l´arenal a berenar la mona. La portaven en el cabasset de Pasqua.Cabassets que es feien artesanalment en casa: d´espart, palma... En l´Arenal es jugava a botar la corda, ballar la trompa, tirar coets... Recorde que la mona més gran i bonica es regalava a la familia que portava dol per la pèrdua d´un familiar (estava mal vist que si estaven de dol, feren mones).Un gest solidari tant per a familiars com veíns. Que passeu una bona Pasqua! Teníem la intenció d'organitzar una excursió als molins de vent de Jesús Pobre aquest mes. No obstant això, la situació de la Covid-19 ha empitjorat ràpidament.La Junta directiva, lamentablement, ha decidit cancel·lar totes les activitats d'AMUX de moment. Això significa que encara no podem fixar una data per a la nostra Assemblea General. La Junta es reunirà virtualment al febrer per a avaluar la situació i decidir com actuar.
Mentrestant, intentarem mantenir-vos actualitzats amb notícies arqueològiques i de museus a través de Facebook, Twitter i el nostre blog. - Facebook: https://www.facebook.com/AmicsDelMuseuDeXabia - Twitter: @Amuxabia - Blog: http://amuxabia.weebly.com/ Vos desitgem a tots salut, seguretat i un demà més brillant mentre suportem aquest difícil període de la història mundial. Junta directiva d'AMUX
El passat 21 de novembre, onze socis d'AMUX vam caminar pel Parc Forestal de la Granadella guiats per Ximo Bolufer, director del Museu Soler Blasco de Xàbia.
Caminàrem en dos grups, deixant la Cala de la Granadella pel curs d'aigua seca del Barranc de Martorell. Ximo va explicar que en la cala de la Granadella confluïen tres grans cursos d'aigua i diversos altres més petits. Després de caminar uns 600 metres, giràrem a l'esquerra per a pujar per una sendera coneguda com el “Gurugú”, ja que passa prop del cim del pic Gurugú. El nom “Gurugú” té origen en la llengua berber i es troba en diversos llocs de la regió. El més famós és la muntanya Gurugú al Marroc, que va ser l'escenari d'una important batalla entre els insurgents locals i les tropes espanyoles durant la guerra del Rif, el juliol de 1909. Es diu que la muntanya Gurugú, a Alcalá de Henares (Madrid), és on es va entrenar a la cavalleria espanyola que va participar en la Guerra; no obstant això, la muntanya Gurugú a La Granadella no té una història tan interessant, i és només un modest pujol a uns 151 metres sobre el nivell de la mar. Mirem cap endarrere per a veure el lloc de les “Teuleries de Baix”, al costat d'una casa particular. Aquí solien fabricar teules i rajoles per a ús local. Es van trobar dipòsits d'argila adequada en el llit d'un rierol pròxim i hi havia abundant fusta en la zona, un recurs vital per a mantenir encesos els forns de cocció. També hi ha evidència d'alguna extracció d'ocre (roca que conté ferro de colors groc i vermell) que es va utilitzar com a pigment. Mirant al nostre voltant, vam poder veure nombroses terrasses agrícoles abandonades. Ximo va explicar que el sòl a La Granadella era de mala qualitat, per la qual cosa la zona mai havia estat densament poblada ni conreada de manera intensiva. No obstant això, l'agricultura de subsistència es va desenvolupar en aquestes terrasses fins a la dècada de 1960 amb cultius com el garrofer, la vinya, els llegums i els cereals. Curiosament els agricultors eren de Benitatxell, no de Xàbia. La major part del terreny ara pertany a l'Ajuntament de Xàbia. Tot i que algunes parcel·les són de propietat privada, no es permet el desenvolupament, ja que l'àrea de 750 hectàrees està completament protegida com un LIC (Lloc d'importància Comunitària) conegut com a Penya-segats de la Marina. Vam veure rodals d'espart (Stima tenacissima) que s'utilitzava per a fer cordes, cistelles i sandàlies (espardenyes) i una petita barraca agrícola (casup) amb el seu pou auxiliar. Mirant cap a la vall del Barranc de Martorell vam veure les ruïnes d'una antiga masia sota els penya-segats on abans feien mel. Ximo va assenyalar altres característiques interessants com les "preses de contenció": petites preses de pedres al llarg de cursos d'aigua, dissenyades per a frenar el flux torrencial durant les pluges; i un pujol amb vista a la mar on s'han trobat restes d'un mirador de l'època islàmica. També hi havia una petita i aïllada masia en la qual havia viscut un leprós de Benitatxell. Cada dia, algú venia a portar menjar a aquest desafortunat home en quarantena (Sentírem una simpatia particular per ell en aquests dies actuals de Covid!). És probable que aquest leprós hagués anat a la leproseria de Fontilles després de la seva obertura en 1909. Finalment, abans de tornar als nostres cotxes, gaudírem d'una vista panoràmica de la Cala de la Granadella, destacant la Torre de Ambolo, l'Illa del Descobridor i la Cova del Llop Marí. Lamentem anunciar la mort de Michael Stephenson, les donacions de plànols i fotografies dels castells de la Marina Alta van iniciar l'exposició de AMUX sobre Castells Andalusíes. Va morir el divendres 16 d'octubre. AMUX envia el seu condol a la seva família i amics. Seguim en deute amb ell per la seva donació i cooperació.
UNA COLECCIÓN SINGULAR DE PLANOS DE CASTILLOS
El dissabte 3 d'octubre, 26 socis i amics d'AMUX van passejar per la Plana de Xàbia per a visitar el monument construït sobre l'avenc en el Cap de Sant Antoni, i després veure els forns de calç de les Faroleres i la Plana. El nostre guia va ser Joaquim Bolufer Marqués - Director del Museu de Xàbia.
Primer seguim una senda durant uns 100 metres per a arribar a l'avenc, que es troba al costat d'un barranc prop del cim de la Plana. Està rematat per un pedestal de formigó i una creu. Aquest és tant un mausoleu com el lloc d'un terrible crim que va tenir lloc durant l'apogeu de la Guerra Civil Espanyola en la nit del 2 de novembre de 1936. Aquest va ser un moment en què la por, la sospita, l'odi i un estat de dret degradat van contribuir a la nit coneguda com "la nit de l'Avenc". Ximo va explicar que mai se sabrà tota la veritat del que va succeir. Sembla que diversos presos detinguts a Dénia van ser posats en mans d'una milícia extremista d'esquerra incontrolada (segons els informes, formada per 13 persones). Els presoners van ser massacrats (presumptament afusellats) i els seus cossos llançats a l'avenc de 67 metres de profunditat. El nombre de persones assassinades no és clar, tal vegada 21, 17 o 15. Es diu que un d'ells estava malferit quan va ser llançat a la cavitat. Un bon nombre de persones van morir a Dénia durant aquest període, encara que se sabia que no totes elles eren partidàries actives dels insurgents nacionalistes. No obstant això, tenien riqueses, professions privilegiades i mitjans de vida (per exemple, clergues, propietaris de fàbriques, jutges, advocats, estudiants i terratinents) que els haurien convertit en blancs de l'odi. El primer monument es va erigir en l'avenc en 1941. En 1953 la cavitat va ser explorada per espeleòlegs d'Alcoi per invitació dels ajuntaments de Xàbia i Dénia. Van trobar un cos gairebé complet i grans quantitats de pedres. Els ossos estaven polsosos i mal conservats. En 1991, el mausoleu es va modificar per a registrar els noms de 13 dels morts, un registre de les últimes persones assassinades en el conflicte. En 2013 l'avenc es va obrir una vegada més per al rodatge d'un documental promogut pel museu. Ara és una "fossa" que forma part de l'inventari de fosses de la "Llei de Memòria Històrica". (Nº Registro 2611/2015 ALIC) Sortint d'aquest trist lloc, vam tornar a estacionar els nostres cotxes prop del Monestir de La nostra Senyora dels Àngels. Ximo va descriure com aquesta havia estat una vegada la ubicació d'un monestir de Sant Jerònim del segle XIV, que va ser saquejada per pirates en 1386. Posteriorment els monjos van abandonar la zona i es van traslladar cap a l'interior per a fundar el Monestir de Sant Jeroni de Cotalba (Alfauir) que es manté fins als nostres dies. Les ruïnes de l'edifici original del segle XIV a la Plana van ser destruïdes durant una "desafortunada" restauració en 1964. El nostre passeig ens va portar més enllà de les casernes en ruïnes del cos de Carabiners, que anys després va passar a ser de la Guàrdia Civil. Aquest es va encarregar de controlar la costa per a evitar el contraban durant el segle XIX i principis del XX. (L'edifici va ser comprat per l'Ajuntament de Xàbia en 2017.) Finalment, visitàrem els forns de calç restaurats de les Faroleres i La Plana. Ximo va descriure com aquests havien estat una part integral de la vida rural fins a la dècada de 1960. La fabricació de calç viva implicava enfornar petites roques d'un tipus particular de pedra calcària de manera contínua a 800 – 1000 graus durant gairebé tres dies. Els treballadors anomenats "calciners" havien de mantenir encesa la llenya dia i nit, per la qual cosa es necessitava un subministrament abundant de llenya. El producte final, la calç viva, es va utilitzar per a fer morter de calç i blanquejar, per a impermeabilitzar cisternes d'aigua i com a desinfectant. Alguns forns es van usar només una vegada, per a un treball de construcció específic. Uns altres van ser reutilitzats creant una petita indústria local. |
ACTIVITATS
Arxiu
March 2024
Categories |