El dissabte 26 de novembre els membres d'AMUX van gaudir d'una visita guiada per la Xàtiva medieval. Amb la nostra excel·lent guia, Esther Polop, aprenem molta història, incloent entre moltes altres coses: per què hi va haver una vegada 12 convents, per què les finestres d'un palau estan desplaçades cap a un costat, per què la catedral és tan enorme i per què mai es va acabar; qui va escriure a les parets, el preu controlat dels aliments bàsics al segle XVII, el misteri d'un bany de marbre islàmic i per què el retrat del rei Felip V està penjat al revés...i molt més.
0 Comments
Gràcies a un comandant de la Marina Real, don Alfredo Saralegui i Casellas (1883-1961), sensible a les duríssimes condicions de vida dels pescadors espanyols - sols davant la pobresa, la fam, la malaltia, el mal temps, naufragis i mort- i que va ser l'impulsor d'aquestes reformes, aquests pòsits es van crear a partir de 1918 en tot el litoral espanyol. Es van caracteritzar pel suport estatal i van apuntar cap a una reforma social molt necessària. Tenien l'objectiu de millorar les condicions morals i físiques dels seus membres mitjançant l'establiment de diverses assegurances (atur forçós, assegurança de salut i decessos). També van buscar fomentar la cultura (creació d'escoles i biblioteques); l'explotació directa de la indústria pesquera -a vegades- amb les seues pròpies embarcacions i amb la venda de les captures sense intermediaris; i la concessió de préstecs a tipus d'interès molt baixos mitjançant la creació de la Caixa Central del Crèdit Marítim en 1919. Després de la Guerra Civil, els Pòsits van ser substituïts per una nova espècie de gremi de pescadors, que van passar a dir-se Confraries. Aquestes incloïen una política d'habitatge anomenada “cases de protecció oficial” que proporcionava als pescadors habitatges barats. En el Port de Xàbia encara es poden veure moltes d'aquestes cases pel passeig marítim i darrere dels restaurants, així com per la zona on es troba l'església del port.
A dia de hui hi ha 220 confraries en tota Espanya, la majoria de les quals, com la de Xàbia, estan incorporades a la Federació Nacional de Confraries de Pescadors (FNCP). Els 70 socis de Xàbia paguen una quota mensual, que cobreix la seua seguretat social, inclòs el període conegut com a “parada biològica”, quan es deté l'activitat pesquera durant un mes perquè les poblacions de peixos tinguen l'oportunitat de recuperar-se. Això passa generalment al gener o febrer i, de nou, al setembre o octubre. A més de la funció de representar i fer costat als pescadors, armadors, mariners, el Pòsit, com encara se li sol dir a Xàbia, ofereix diversos serveis. La Llotja és el nucli de tots els pescadors en terra. Al principi només hi havia un hangar bastant xicotet de 40 m² que va ser reemplaçat en 1991 pel gran que coneixem ara. Ací es porten les captures directament dels vaixells i ací també és on, des de sempre, es duen a terme les subhastes de peix. Tot això ho organitza el Pòsit. Quan es fan els comptes a finals de mes, els pescadors reben els seus diners, mentre que el Pòsit es queda amb el 5% pels seus serveis. Mentre que les subhastes són només per a majoristes, el Pòsit compta amb dos punts de venda on qualsevol persona pot comprar diàriament peix fresc. Un està en l'exterior de la Llotja i l'altre, anomenat "La Parada del Peix del Pòsit", en el mercat municipal, i obri només els matins. Antigament hi havia una fàbrica de gel en el port, on ara està el supermercat Más y Más. La fàbrica proporcionava enormes blocs de gel que havien de trencar-se. A dia de hui, la Llotja té la seua pròpia producció de gel, que una vegada triturat s'impulsa a través d'una mànega directament a l'àrea del moll, perquè els pescadors puguen omplir les caixes abans que els vaixells salpen del port. Una altra de les comoditats que el Pòsit posa a la disposició dels seus socis és un assortidor de gasolina, propietat de CEPSA, just al costat de la Llotja. Ofereix gasoil per als pesquers a meitat de preu. No obstant això, els pescadors lluiten per subsistir, amb l'augment dels costos de l'energia i la disminució de les poblacions de peixos. Perquè vos feu una idea: una embarcació de pesca d'arrossegament, per exemple, necessita entre 600 i 800€ de gasoil només per a un viatge. I amb el preu rebaixat! La confraria de pescadors ha suposat un avanç crucial en la història de la pesca, millorant la qualitat del treball i la vida dels treballadors de la mar. No sols ha generat benefici econòmic, sinó que transmet els valors de la solidaritat, l'unió i el suport entre els seus membres i proporciona un focus important per al sentit de comunitat en un poble menut com Xàbia. Encara que ja hi havia plantacions en el Regne de València a finals del segle XVIII, no va ser fins a la dècada de 1920 quan van aparèixer les primeres plantacions de cítrics a Xàbia. Amb el pas dels anys van anar augmentant gradualment i en la dècada dels 60, els cítrics ja eren una floreixent branca agrícola. Hi havia, i encara hi ha, dues àrees principals de cultiu: una, darrere de l'Arenal, en la zona del Pla en direcció cap a l'oest fins a la carretera de Benitatxell, amb el riu Gorgos limitant al nord i el Cami Cabanes al sud. L'altra és la zona de les Valls, entre les carreteres de Gata i Jesús Pobre.
Els principals cítrics plantats ací són taronges i clementines. El pomelo és molt escàs per la baixa demanda, i la llima no es conrea a Xàbia. Hi ha dues categories de taronges: la taronja blanca, que s'usa per a suc, i la washingtonia, de taula. En els anys 50, i aproximadament fins als 70, es van plantar principalment taronges per a suc: la salustiana, la cadenera i també la sanguina o taronja sanguina, que s'exportaven a França i Itàlia. Després, a partir dels anys 70 es van conrear diversos tipus de taronja washingtonia, que van substituir a la cadenera i la sanguina. A dia de hui, a Xàbia existeixen principalment dos tipus de taronges de suc i quatre tipus de taronges de taula, per la qual cosa es poden tenir taronges de novembre a juny. També es conreen ací quatre tipus diferents de clementina, que es recullen entre novembre i maig. Els tarongers necessiten molta cura i aigua. Fins a finals dels anys 70, el mètode de reg era el que els sarraïns havien introduït segles enrere. Es tracta del conegut com a reg “a manta”, amb el qual s'inunda la terra a través d'un sistema de canals. Amb aquest mètode es gasta una enorme quantitat d'aigua. En els anys 60, quan s'estava construint el Canal de la Fontana, va caldre perforar, i per tant trencar, la capa protectora entre l'aigua subterrània i l'aigua de la mar. Això va fer que l'aigua de la mar entrara i arribara a una gran quantitat de pous l'aigua dels quals s'estava utilitzant per al reg, amb la qual cosa es van salar. Això, combinat amb llargs períodes de sequera en els anys 70 i 80, durant els quals el nivell de l'aigua subterrània va caure, va permetre que encara entrara més aigua de mar, la qual cosa va provocar la mort de molts arbres i l'abandonament de moltes plantacions. Al mateix temps, el turisme estava en alça i el preu de la terra en augment, amb la qual cosa molta gent va preferir vendre les seues terres. Amb tal escassetat d'aigua, calia trobar un nou sistema de reg. Cap a finals dels anys 70 es va introduir el reg per degoteig. Alguns diuen que la primera vegada que es va usar a Espanya va ser aquí, a Xàbia! Fins ara ha demostrat ser més eficaç. Cada taronger rep una mitjana de sis emissors, que aporten, cadascun, quatre litres d'aigua per hora. A l'estiu, el sistema de reg s'encén durant tres o quatre hores totes les nits. Molts agricultors tenen pous en les seues terres d'on es pren l'aigua. Els que no, han de comprar aigua de pou a una empresa. Els tarongers requereixen un treball laboriós durant tot l'any. Una vegada que s'ha recol·lectat la fruita, els arbres han de podar-se. Han de ser fertilitzats en intervals regulars. Això es fa a través del sòl, però també ruixant les fulles per a una absorció més ràpida. Lluitar amb malalties i plagues és un desafiament constant, especialment perquè els pesticides més efectius, però perillosos, ara estan prohibits a Europa. El cotonet i la mosca blanca són les més difícils d’eliminar però també l'aranya roja i la cotxinilla són plagues obstinades. I entre les moltes malalties que ataquen al taronger, les més persistents són els fongs. Una batalla incesant per als agricultors I ara la batalla cal lliurar-la també en altres fronts. En els últims anys hi ha hagut un augment del 30% en les importacions de cítrics de Sud-àfrica, Turquia, Egipte i el Marroc. Principalment a causa dels baixos salaris, aquests països poden oferir preus considerablement més baixos. Un treballador a Sud-àfrica cobra aproximadament 1,20 euros al dia -amb jornades laborals més llargues- mentre que a Espanya se li paga el salari mínim de 12 euros l'hora. A més, a Espanya cal complir una normativa molt més estricta que fa que els costos siguen més elevats. Enguany, els agricultors han venut les seues taronges a tan sols 12 cèntims el quilo. Els poderosos minoristes dicten el preu. En els últims sis mesos, el preu de l'energia, la gasolina, els fertilitzants i els pesticides s'ha disparat tant que a penes queda marge. Cada any hi ha agricultors que abandonen les seues plantacions. La situació és tan crítica ara que un es pregunta si Xàbia o fins i tot la Comunitat Valenciana, continuarà tenint les seues belles plantacions de cítrics en els pròxims anys. Perquè no hi ha suport real ni solidaritat provinent de les autoritats centrals o locals. Les lleis que protegeixen els interessos dels agricultors no es fan, o es fan a mitges. El mes de juny passat es va aprovar una nova llei que exigeix el tractament en fred de tots els cítrics procedents de països que no pertanyen a la UE. Això és per a evitar que insectes com la falsa sarna entren a Espanya. Al mateix temps, la mesura augmentarà els costos per a aquests països, alleujant lleugerament la competència per als agricultors. No obstant això, és necessari aprovar lleis que asseguren preus justos per als agricultors. Si bé el preu dels cítrics al consumidor està pujant, això no està arribant a l'agricultor. Existixen associacións a la Comunitat Valenciana com la Unio de Llauradors i l´ Associació Valenciana d'Agricultors - Associació Agrària de Joves Agricultors (AVA-ASAJA) que representen els interessos dels agricultors i ramaders. Des de fa 15 anys, Juan Antonio Miñana, citricultor des de fa molt temps, és el delegat d´éste últim a Xàbia. Encara que esta associació compta amb uns 200 socis a Xàbia, només uns 10 són citricultores a temps complet, un número que ha anat disminuint des de la dècada de 1980. Desafortunadament, aquestas associacións no tenen una implantació com a xarxa de treball en el conjunt d'Espanya, que podria donar-li un pes real, i els agricultors tenen totes les raons per a sentir-se abandonats en la seuaa lluita per continuar existint. Lamentablement, fins i tot l'ajuntament de Xàbia ha donat l'esquena des dels anys 80 al desenvolupament agrari, apostant preferentment pel turisme. Si la situació no canvia prompte per als agricultors, podem estar segurs que en els pròxims deu anys, el perfum primaveral de la flor del taronger desapareixerà de l'aire de Xàbia. Fins i tot la taronja podria perdre la seua condició de símbol de la Comunitat Valenciana! La seua història i desenvolupament a la regió mediterrània és tan interessant que he decidit dedicar-los l'article d'aquest mes. El mes que ve, en la Part II, parlarem de Xàbia i les seues plantacions de cítrics, en el passat i en el present.
Els cítrics, originaris del sud-est asiàtic, van ser introduïts a la regió mediterrània en diferents moments de la història. El primer a arribar va ser el “poncil” (Citrus medica en llatí), que es diu que va ser portat per Alejandro Magno de les seues conquestes en les ribes del riu Indo en 325 aC. Les llavors es van dispersar amb gran èxit en algunes parts el Mediterrani. Més tard, els romans, que van apreciar les seues qualitats medicinals, el van estendre per la regió fins a arribar a les Illes Balears, on es troba des del segle V. En una etapa posterior, els comerciants àrabs van descobrir la llima i la taronja amarga, també de l'Índia, i les van portar per tot el seu imperi, fins i tot a Al-Andalus, en el segle X. Per les seues millors característiques prompte va substituir al poncil, del qual només queden petits cultius a Còrsega avui dia. No va ser fins al segle XVI quan els mariners portuguesos van portar dels seus viatges a la Xina la taronja dolça, per la qual cosa es van dir taronges de la Xina o de Lisboa, per a distingir-les del tipus amarg conegut fins aquell moment a Europa. La mandarina dolça va arribar fins i tot més tard, en el segle XIX, portada també des de la Xina pels britànics, com el seu nom indica, qui la van introduir en totes les seues colònies. Des del principi va haver-hi una hibridació espontània i natural entre els diferents cítrics. Un bon exemple és la clementina, un encreuament entre la mandarina comuna i la taronja dolça. Va ser descoberta en un orfenat religiós dirigit pel Pare Clement, en un poble prop d'Orà, Algèria i batejada en el seu honor. La clementina va arribar a València a principis del segle XX i hui és present, amb els seus híbrids, en totes les zones de plantació de la Comunitat Valenciana, inclosa Xàbia. També es va trobar una mutació espontània al Brasil en el segle XVIII. Es tractava de la taronja Navel (Navelina), que arribaria a Espanya ja en el segle XX. Amb el temps hi ha hagut també mutacions d'aquesta, com la Washington Navel i les seues varietats primerenques i tardanes, que formen gran part de les plantacions de cítrics de Xàbia. La mandarina satsuma és una mutació natural que es va donar al Japó, procedent d'una mandarina ancestral de la Xina. En el segle XIX es va portar a Califòrnia, des d'on arribaria a la Comunitat Valenciana, ja en el segle XX. L'únic cítric que no és originari de l'extrem Orient és el pomelo (Citrus paradisi), que va ser descobert a Barbados i és un híbrid natural del “pummelo” i la taronja dolça, tots dos portats des d'Àsia en el segle XVII. També va ser introduït en la península Ibèrica en el segle XX. El pomelo, el poncil, la mandarina i la papeda són les úniques quatre fruites pures i autèntiques de la família dels cítrics. S'originen a partir d'un ancestre comú. Tots els altres són híbrids d'aquestes quatre espècies. El mes que ve farem una ullada a com li ha anat als cítrics al nostre poble de Xàbia, en el passat i en el present, i si hi ha futur per a aquesta popular família de fruites, símbol de la nostra assolellada província. Font : „ De Fruits i Fruiters „ de A. Lopez-García, Conselleria d´Agricultura, Generalitat Valenciana (Anita Pichler - AMUX) Hi havia milers de mesures diferents i, sovint, el valor d'una mesura depenia del producte que s'estava mesurant. Per a contrarestar el frau i l'excessiva diversitat de mesures els reis i senyors de València van intentar imposar unes guies objectives per a unificar el sistema. L’alna era per a les mides, la lliura per als pesos, la “barcella” per a les quantitats (com ara els cereals) el cànter i l’arrova per al vi. Aquestes van ser les principals guies de mesures de les quals es van derivar les mesures per a altres productes.
Per a mesurar longituds i superfícies, l'home era la mesura de totes les coses. Així que tot va ser comparat amb el cos humà. Alguns exemples són: el dit, el pam, el colze (des del colze fins a la punta dels dits), la braça (des d'un braç estès creuant el cos fins a l'altre), el peu. I l’alna, també dit vara en altres regnes, (veure foto) com la mesura-guia. 1 alna = 2 colzes = 3 peus = 4 pams = 36 polzades = 48 dits. La mesura-guia dels pesos era la lliura. A València això corresponia als 355 grams de hui, encara que a Castelló eren 358 grams i a Alacant fins i tot 474 grams. 30 lliures eren 1 arrova; i 4 arroves eren 1 quintal. No obstant això, tot depenia del que s'estiguera pesant. Una lliura de carn equivalia a 36 onces, mentre que la lliura del peix eren 18 onces i la de les fruites i verdures eren 16 onces. Així que un lliura no era només un lliura! I a més a més, la farina es mesurava per quintals i arroves. Els cereals i els grans no es mesuraven pel seu pes, sinó per la capacitat d'un recipient, principalment la barcella o almud, amb les seves múltiples submesures. Els líquids també es mesurava segons el volum d'un recipient. La càrrega (pitxer) de vi o vinagre era de 15 canters o arroves i el cànter de 4 quartes. Però en el cas de l'oli, la càrrega equivalia a 12 cànters! I hi havia molts més termes de mesurament……….. Com podeu veure, el sistema mancava d'unitat i les dificultats van augmentar quan va arribar l'hora de comerciar amb altres regnes, perquè encara que s'utilitzaren els mateixos termes, solien existir diferències en el que representaven. Existeix un document històric de 1671 en el qual es determinen oficialment els pesos i mesures equivalents d'altres terres pel seu valor en mesures valencianes. (Veure foto). Per exemple : 1 arrova de Catalunya (que eren 26 lliures catalanes) eren 34 lliures valencianes i 3 onces. O : 100 braces (de seda) de Gènova eren 56 alnes valencianes. En 1849 la Reina Isabel II va sancionar la Llei de Pesos i Mesures que va introduir a Espanya el sistema mètric decimal. Fins llavors, cada província tenia els seus propis pesos i mesures tradicionals. Malgrat aquesta llei, els antics sistemes de mesura van continuar utilitzant-se fins a 1880, quan un decret nacional va obligar les províncies a utilitzar únicament el sistema mètric per a tots els efectes administratius i socials. Hui en dia, encara que a vegades encara escoltem les generacions majors parlar en termes de lliura, pam o fanecada (mesura de la extensió d´un terreny), només podem admetre que la introducció del sistema mètric, amb la seua simplificació i universalitat va ser un gran èxit i va significar un enorme pas en la direcció del „progrés modern“ o de la centralització, depén de la perspectiva del lector ! El Cine Jayan- és l'únic cine familiar de tota la comarca que ha sobreviscut primer a l'envestida de la televisió, després al lloguer de cintes de vídeo i finalment a les plataformes de consum audiovisual per internet, com Netflix, HBO o Amazon Prime? En la dècada de 1930, pràcticament tots els pobles al voltant de Xabìa ja tenien les seues pròpies sales de cine familiars. El primer cine de Xàbia, Cine Espinós, va ser inaugurat cap a 1915 per Antoni Espinós Llopis. Se situava en el que hui és el pàrking del restaurant Trinquet. Havia sigut un casino abans que Antoni el comprara per a convertir-lo en un cinema amb aproximadament 800 seients, una oficina de rotllos de pel·lícula i un piano, perquè totes les pel·lícules eren mudes en aquells dies. Es va fer extremadament popular, fins i tot amb gent que venia dels pobles dels voltants i sempre estava ple. Al principi només obria els diumenges, després també els dissabtes i més tard també els dijous. Es va fer costum que els diumenges els homes anaren a veure un partit de futbol després del dinar, mentre que les dones passaven una estona juntes i cap a les 7 de la vesprada tots esperaven amb ànsies l'última estrena cinematogràfica. Una segona sessió es projectava a les 22.30 hores. En la dècada de 1940 la família va obrir un cine en el port. També tenia a prop una terrassa d'estiu. Cine Espinós al poble tancava els mesos d'estiu.
En la dècada de 1930, abans de la Guerra Civil, Jaime Ortuño i Angela Devesa, parella de forners, es van mudar de La Nucia a Xàbia per a obrir el seu propi forn al carrer Nazareno,20. Ángela, coneguda per tots com Angelita, va ser una dona molt emprenedora (sorprenent per a la seua època!) i va veure que hi havia molt de marge per a un segon cinema a Xàbia. Va convèncer els nombrosos membres de la família (era la més menuda de tretze germans) perquè li prestaren diners per a obrir un nou cine. Inaugurat en 1955 al costat del que hui és el Museu es diria Cine Central i tindria una capacitat de 700 butaques. Tres anys després Angelita va inaugurar una terrassa per a projeccions a l'aire lliure durant l'estiu en el lloc de l'actual Cine Jayan, en el port. Tant el cine com la terrassa estaven dirigits únicament per la família, amb molt d'èxit: els seus dos fills s'encarregaven de l'adquisició i programació de les pel·lícules, i la resta s'ocupava dels espectacles diaris i els bars. En 1973 Antonio Català Bover va contreure matrimoni amb Immaculada, una de les filles d’Angelita, que estudiava a València per a ser pediatra. Es va unir al negoci familiar i es va convertir en un membre molt actiu. Un any després, la terrassa del port es va convertir en una sala de cinema amb una terrassa en el terrat. Es va dir Cinema Jayan, acrònim dels noms dels fundadors: Ja-ime y An-gelita. Originàriament la sala tenia una capacitat de 420 seients, però en 2003, després d'una necessària reforma antihumitat, la seua capacitat es va reduir als 347 seients que té hui. A principis de la dècada de 1980, Antonio, que havia portat moltes pel·lícules de qualitat a Xàbia, moltes d'elles en versió original, va suggerir obrir un autocine, un fet al qual Angelita, de ment oberta (ja pròxima als 70 anys), va accedir, tot i la resistència de la família. L'autocine es va inaugurar en 1982 en els voltants del càmping. Un any després es va inaugurar una altra terrassa a l'aire lliure darrere de la platja de l'Arenal, al costat d’un punt de venda de gasolina. Després va arribar 1985, un any nefast per als xicotets teatres familiars de tot Espanya. Des de l'arribada de la televisió, l'interès del públic per les sales de cine ja havia disminuït. No obstant això, quan els aparells de vídeo van eixir al mercat a principis dels 80 i després van aparèixer les tendes de lloguer de pel·lícules per tot arreu, va ser el colp final per a moltes sales de cine (Cine Espinós ja havia tancat en 1972). A mitjan aquesta dècada, la meitat dels cines de tota Espanya van haver de tancar, inclosos els que hi havia als pobles al voltant de Xàbia. El món dels cines d’Angelita continuava lluitant. Però en 1995, quan l'Ajuntament va mostrar seriós interès per a comprar l'edifici del Cine Central, el van tancar i el van vendre. Ha estat sense ús i buit fins al dia de hui… Estaven perdent la batalla contra la nova era de la cultura cinematogràfica. Van haver de tancar altres llocs: en 2000 la terrassa de l'Arenal i en 2009, l'autocine. Per a estar a l'altura dels temps, Antonio, que ja portava molts anys dirigint el cine, va haver de prendre una gran decisió en 2011: o es digitalitzava, la qual cosa suposava una gran inversió, o tancava. Per als sis fills d'Antonio i Imma no hi havia dubte. Afortunadament per a Xàbia, la passió també corre per les seues venes! Ara Cine Jayan és l'únic que queda del seu tipus en tota la Comarca. I continua sent un assumpte/negoci de família. Després de 58 anys, encara tenim a Antonio en la taquilla i Imma, que va treballar tota la seua vida com a pediatra a Dénia i a les vesprades en la barra d'un dels cines, també segueix ahí. Només gràcies al seu fervor i dedicació Xàbia continua tenint el seu cine més entranyable, que tant ens encanta als cinèfils. No hi ha res com una vesprada de cinema ..…. sense oblidar les roses, per descomptat! Xàbia conserva un dels més importants conjunts de molins de vent de la mediterrània. Onze s’alineen en bateria de llevant a ponent sobre el trencall de la Plana i un altre, isolat, es localitza ben prop del riu, al sud de la vila de Xàbia: el molí de Safranera.
Documentats a Xàbia des d’època medieval, estigueren en ús fins a les darreries del segle XIX, quan la utilització d’altres energies, l’aparició de noves tecnologies i altres factors, acabaren relegant-los a l’oblit i l’abandonament. Els orígens, d’aquestes màquines, es remunten a l’Antiguitat, tot i que la primera referència coneguda sobre els molins de vent es troba en una font àrab del segle X. A Europa, es documenten a partir del segle XII; uns molins, però ben distints a aquells d’origen oriental. En aquesta xarrada, parlarem dels orígens i diversos tipus de molins de vent, centrant-nos en la història i descripció dels molins de Xàbia i la Marina Alta. Barcelona va ser la primera ciutat d'Espanya a tenir enllumenat públic, en 1841, seguida de Madrid, València i Cadis. Poc després, en 1861, li va arribar el torn a Alacant. No tots els carrers, però sí els més importants, estaven il·luminats amb fanals -de gas o petroli-, excepte en les nits de lluna plena! No sabem l'any exacte en què Xàbia va aconseguir el seu enllumenat públic, però sembla que va ser un dels primers municipis de la comarca. Sabem amb seguretat que els carrers i places més importants ja estaven il·luminades en 1859 (amb fanals d'oli) perquè l'Arxiu Municipal conserva un document en el qual l'Ajuntament estipula multes als pares dels xiquets que tiren pedres i trenquen els vidres dels fanals. Aparentment un nou joc dels menuts! Llegim en les ordenances municipals de Xàbia de 1887 que aquest any tots els carrers estaven il·luminats durant cinc hores en les nits dels mesos d'hivern i quatre hores en les nits d'estiu. El segle XX anuncia una nova forma d'il·luminació: l'electricitat. En 1902 Xàbia va signar un contracte amb el Comte d’Orgaz, propietari d'una empresa generadora d'energia elèctrica a partir de les cascades del riu Algar a Callosa d'en Sarrià, en el qual l'empresa es comprometia a subministrar energia diària “des de deu minuts abans de la posta del sol fins a deu minuts abans de l'alba” per a espais públics i privats. Els domicilis particulars pagaven segons el nombre i la potència de les bombetes: 1,75 pessetes al mes per cada bombeta de cinc watts; 3,25 pessetes al mes per una bombeta de 10 watts i un cèntim per nit i bombeta de més de 10 watts. Més tard va arribar la versió de luxe de 40 watts! La majoria de les cases contractaven una única bombeta, amb endolls en dues habitacions (que eren invariablement la cuina i el menjador) perquè la mateixa llum poguera passar-se entre les habitacions segons la necessitat. La resta de la casa estava a les fosques i la gent encara usava ciris o alguna de les moltes fonts portàtils de llum (llums de petroli o d'oli). A més, la làmpara d’oli que penjava en el centre de la casa encara estava en ús, sobretot perquè hi havia freqüents talls d'electricitat. Contractar la llum costava solament 0,50 cèntims, per la qual cosa es va fer habitual donar-se de baixa en els mesos d'estiu per a no pagar la quota mínima. Hi havia molta pobresa a Xàbia en aquells dies. Joaquín Armell, propietari de la botiga d'articles per a la llar i regals, que existeix des de noranta-nou anys al carrer Major, ens explica com el seu iaio era empleat de l'empresa i s'encarregava de cobrar les tarifes de llum als clients particulars el dia 15 de cada mes. Algunes famílies necessitades no sempre podien permetre's les 1,75 pessetes, per la qual cosa els aconsellava pagar qualsevol xicoteta quantitat per a no haver de tallar la llum. Desafortunadament, avui dia les companyies elèctriques no donen als seus clients aquesta opció Només uns pocs establiments podien permetre's un comptador d'electricitat. Els primers van ser l'Ajuntament i l'Oficina de Telègrafs, la Guàrdia Civil, el Sindicat Agrícola, cinc forns, dos cinemes i algunes cases particulars acomodades. L'electricitat va arribar a les cases de camp en la dècada de 1940. Aquí, els llums d'oli i petroli continuaven sent la principal font d'il·luminació fins i tot en els anys cinquanta. Per a nosaltres, en la década de 2020, una vida sense electricitat és pràcticament inimaginable. Perquè no sols ens proporciona llum, sinó que genera tot tipus de comoditats que promouen una vida més fàcil. De fet, quasi cada aspecte de la societat actual depèn d'això. Per descomptat, si això és una cosa bona o no, està obert a debat… Font : " La Llum Elèctrica a Xàbia ", de Antoni Espinos Estadístiques precises sobre demografia estan disponibles des de 1857, per la qual cosa el recompte de població de segles anteriors és només aproximat.
En època musulmana no existia un nucli urbà i Xàbia estava formada per xicotetes alqueries (agrupacions de cases) “en vall yxabee” (a la vall de Xàbia, citat en un document de l'any 1258). Després del sotmetiment de la població musulmana en 1244, la costa valenciana va estar exposada durant segles als atacs de pirates i corsaris procedents del Regne de Granada i el Magrib. Hi havia una gran necessitat de protecció. Així que en el segle XIV es va construir una torre amb fortificacions, que amb el temps s'aniria ampliant fins a convertir-se en l'església-fortalesa de Sant Bertomeu. Aquestes fortificacions del s. XIV van ser l'inici d'un nucli que va anar creixent al llarg dels segles fins a convertir-se en el poble que coneixem hui. En els segles XVI i XVII s'estima que la població va passar de 1.000 a 2.000 habitants, aproximadament. La població va continuar creixent de manera que a la fi del segle XVIII ja superava els 3.000 habitants. Per a la dècada de 1860 ja rondava els 6.000 habitants i es va mantenir en aquesta xifra durant cent anys. El còmput de població va començar a augmentar més ràpidament quan el turisme va descobrir Xàbia en els anys 80 del segle passat. El cens, d'aproximadament 10.000 habitants llavors, va créixer cada any fins a 2013, quan es va aconseguir el recompte màxim de 33.000 habitants. Des de llavors, la xifra s'ha anat reduint gradualment. Hui som vora 28.000 habitants. El més interessant és que la població és pràcticament igual en tots dos sexes: Només hi ha nou dones més que homes! I per cert, tenim sis persones de cent anys o més, quatre dones i dos homes! La proporció de residents estrangers que viuen a Xàbia és un increïble 43%, és a dir, 12.000 habitants. Els britànics formen el major grup, amb 4.500 (malgrat el Brexit!), seguits dels alemanys i els marroquins. Avui, la cosmopolita Xàbia mostra com d’oberta i acollidora pot ser i és un exemple de com d’harmònicament poden conviure els pobles del món. Aquest fenomen es veu sovint a tot el món entre ciutats veïnes, o fins i tot països, per aquesta qüestió. Més prop de casa, ho veiem també entre Ondara i Pedreguer i entre Gandia i Oliva.
Les terres de Xàbia formaven part en època romana de l'ager de Dianium, l'únic municipium que existia entre Valentia (València) i Alonis (la Vila Joiosa). Segles després, en època islàmica, també formaria part del territori de la gran ciutat de Daniya. Amb la conquesta de Jaume I, la vall de Xabea, on hi havien diverses alqueries, estaria inclosa dins el terme general del castell de Dénia. La creació i ràpid desenvolupament de l'actual nucli urbà Xàbia (a partir de les darreries del segle XIII), va esperonar ben prompte els seus pobladors per desvincular-se de Dénia. No va ser fins a 1612 quan el rei Felip III va concedir a Xàbia el títol de “Villa Real”, pocs mesos després que Dénia obtingués el títol de “ciutat” per privilegi real. A la fi Xàbia aconseguia la seua independència de Dénia. Tanmateix, això només va complicar la relació entre les dues poblacions. Durant els dos segles següents van ser nombrosos els plets per diversos temes, però especialment per la delimitació dels seus respectius territoris. Durant segles la poma de la discòrdia va ser la Vall de Sant Bertomeu, amb l'alqueria de Benissa de Vi més tard anomenada Jesús Pobre, i la línia de delimitació a la Plana del Montgó. Les rivalitats entre els dos municipis no es devien només a disputes territorials. Va haver-hi també diferències ideològiques i polítiques. Un clar exemple va ser la presa de posició durant la Guerra de Successió. Quan en 1700 el rei Carles II va morir sense hereu, hi havia dos aspirants al tron: un era l'Arxiduc Carles (de la Casa d'Habsburg, Àustria), i l'altre era Felip d'Anjou (de la Casa de Borbó, França). Dénia es va posar del costat de l'Arxiduc, mentre que Xàbia del costat de Felip. Així, quan Felip V va ascendir al tron en 1710, va atorgar a Xàbia (1713) la dignitat-títol de “Villa Lealísima” en agraïment a la seua lleialtat cap a ell. Això també li va donar el privilegi d'usar la flor de lis en els seu escut d'armes, que encara continua allí actualment. Hui, es pot apreciar una "saludable“ rivalitat de maneres més subtils. Encara que els forasters a penes poden notar-ho, els habitants de les dues localitats saben que està ahí. Aquí van alguns exemples: Dénia celebra Falles al març, igual que València. La Junta Central de Festes de Xàbia va anunciar no fa molt que les festes de juny es diran “Fogueres” de Sant Joan. Xàbia no celebra Falles (Déu no ho vulga!), sinó Fogueres! I els xabieros no s'indignen quan Dénia parla de la "gamba de Dénia", en referència a les gambes de gran qualitat que es capturen en les aigües de Dénia i Xàbia? Els xabieros estem convençuts que després de veure l'èxit del Festival de Jazz de Xàbia, el seu rival va començar a competir amb el seu anys després… I de tota manera, qui té les millors platges. I qui la vista més bonica del Montgó?! Per descomptat, la llista podria seguir i seguir…. I tot va començar fa vora 500 anys !!! |
ACTIVITATS
Arxiu
March 2024
Categories |