|
El Cine Jayan- és l'únic cine familiar de tota la comarca que ha sobreviscut primer a l'envestida de la televisió, després al lloguer de cintes de vídeo i finalment a les plataformes de consum audiovisual per internet, com Netflix, HBO o Amazon Prime? En la dècada de 1930, pràcticament tots els pobles al voltant de Xabìa ja tenien les seues pròpies sales de cine familiars. El primer cine de Xàbia, Cine Espinós, va ser inaugurat cap a 1915 per Antoni Espinós Llopis. Se situava en el que hui és el pàrking del restaurant Trinquet. Havia sigut un casino abans que Antoni el comprara per a convertir-lo en un cinema amb aproximadament 800 seients, una oficina de rotllos de pel·lícula i un piano, perquè totes les pel·lícules eren mudes en aquells dies. Es va fer extremadament popular, fins i tot amb gent que venia dels pobles dels voltants i sempre estava ple. Al principi només obria els diumenges, després també els dissabtes i més tard també els dijous. Es va fer costum que els diumenges els homes anaren a veure un partit de futbol després del dinar, mentre que les dones passaven una estona juntes i cap a les 7 de la vesprada tots esperaven amb ànsies l'última estrena cinematogràfica. Una segona sessió es projectava a les 22.30 hores. En la dècada de 1940 la família va obrir un cine en el port. També tenia a prop una terrassa d'estiu. Cine Espinós al poble tancava els mesos d'estiu. En la dècada de 1930, abans de la Guerra Civil, Jaime Ortuño i Angela Devesa, parella de forners, es van mudar de La Nucia a Xàbia per a obrir el seu propi forn al carrer Nazareno,20. Ángela, coneguda per tots com Angelita, va ser una dona molt emprenedora (sorprenent per a la seua època!) i va veure que hi havia molt de marge per a un segon cinema a Xàbia. Va convèncer els nombrosos membres de la família (era la més menuda de tretze germans) perquè li prestaren diners per a obrir un nou cine. Inaugurat en 1955 al costat del que hui és el Museu es diria Cine Central i tindria una capacitat de 700 butaques. Tres anys després Angelita va inaugurar una terrassa per a projeccions a l'aire lliure durant l'estiu en el lloc de l'actual Cine Jayan, en el port. Tant el cine com la terrassa estaven dirigits únicament per la família, amb molt d'èxit: els seus dos fills s'encarregaven de l'adquisició i programació de les pel·lícules, i la resta s'ocupava dels espectacles diaris i els bars. En 1973 Antonio Català Bover va contreure matrimoni amb Immaculada, una de les filles d’Angelita, que estudiava a València per a ser pediatra. Es va unir al negoci familiar i es va convertir en un membre molt actiu. Un any després, la terrassa del port es va convertir en una sala de cinema amb una terrassa en el terrat. Es va dir Cinema Jayan, acrònim dels noms dels fundadors: Ja-ime y An-gelita. Originàriament la sala tenia una capacitat de 420 seients, però en 2003, després d'una necessària reforma antihumitat, la seua capacitat es va reduir als 347 seients que té hui. A principis de la dècada de 1980, Antonio, que havia portat moltes pel·lícules de qualitat a Xàbia, moltes d'elles en versió original, va suggerir obrir un autocine, un fet al qual Angelita, de ment oberta (ja pròxima als 70 anys), va accedir, tot i la resistència de la família. L'autocine es va inaugurar en 1982 en els voltants del càmping. Un any després es va inaugurar una altra terrassa a l'aire lliure darrere de la platja de l'Arenal, al costat d’un punt de venda de gasolina. Després va arribar 1985, un any nefast per als xicotets teatres familiars de tot Espanya. Des de l'arribada de la televisió, l'interès del públic per les sales de cine ja havia disminuït. No obstant això, quan els aparells de vídeo van eixir al mercat a principis dels 80 i després van aparèixer les tendes de lloguer de pel·lícules per tot arreu, va ser el colp final per a moltes sales de cine (Cine Espinós ja havia tancat en 1972). A mitjan aquesta dècada, la meitat dels cines de tota Espanya van haver de tancar, inclosos els que hi havia als pobles al voltant de Xàbia. El món dels cines d’Angelita continuava lluitant. Però en 1995, quan l'Ajuntament va mostrar seriós interès per a comprar l'edifici del Cine Central, el van tancar i el van vendre. Ha estat sense ús i buit fins al dia de hui… Estaven perdent la batalla contra la nova era de la cultura cinematogràfica. Van haver de tancar altres llocs: en 2000 la terrassa de l'Arenal i en 2009, l'autocine. Per a estar a l'altura dels temps, Antonio, que ja portava molts anys dirigint el cine, va haver de prendre una gran decisió en 2011: o es digitalitzava, la qual cosa suposava una gran inversió, o tancava. Per als sis fills d'Antonio i Imma no hi havia dubte. Afortunadament per a Xàbia, la passió també corre per les seues venes! Ara Cine Jayan és l'únic que queda del seu tipus en tota la Comarca. I continua sent un assumpte/negoci de família. Després de 58 anys, encara tenim a Antonio en la taquilla i Imma, que va treballar tota la seua vida com a pediatra a Dénia i a les vesprades en la barra d'un dels cines, també segueix ahí. Només gràcies al seu fervor i dedicació Xàbia continua tenint el seu cine més entranyable, que tant ens encanta als cinèfils. No hi ha res com una vesprada de cinema ..…. sense oblidar les roses, per descomptat!
0 Comments
Xàbia conserva un dels més importants conjunts de molins de vent de la mediterrània. Onze s’alineen en bateria de llevant a ponent sobre el trencall de la Plana i un altre, isolat, es localitza ben prop del riu, al sud de la vila de Xàbia: el molí de Safranera.
Documentats a Xàbia des d’època medieval, estigueren en ús fins a les darreries del segle XIX, quan la utilització d’altres energies, l’aparició de noves tecnologies i altres factors, acabaren relegant-los a l’oblit i l’abandonament. Els orígens, d’aquestes màquines, es remunten a l’Antiguitat, tot i que la primera referència coneguda sobre els molins de vent es troba en una font àrab del segle X. A Europa, es documenten a partir del segle XII; uns molins, però ben distints a aquells d’origen oriental. En aquesta xarrada, parlarem dels orígens i diversos tipus de molins de vent, centrant-nos en la història i descripció dels molins de Xàbia i la Marina Alta. Barcelona va ser la primera ciutat d'Espanya a tenir enllumenat públic, en 1841, seguida de Madrid, València i Cadis. Poc després, en 1861, li va arribar el torn a Alacant. No tots els carrers, però sí els més importants, estaven il·luminats amb fanals -de gas o petroli-, excepte en les nits de lluna plena! No sabem l'any exacte en què Xàbia va aconseguir el seu enllumenat públic, però sembla que va ser un dels primers municipis de la comarca. Sabem amb seguretat que els carrers i places més importants ja estaven il·luminades en 1859 (amb fanals d'oli) perquè l'Arxiu Municipal conserva un document en el qual l'Ajuntament estipula multes als pares dels xiquets que tiren pedres i trenquen els vidres dels fanals. Aparentment un nou joc dels menuts! Llegim en les ordenances municipals de Xàbia de 1887 que aquest any tots els carrers estaven il·luminats durant cinc hores en les nits dels mesos d'hivern i quatre hores en les nits d'estiu. El segle XX anuncia una nova forma d'il·luminació: l'electricitat. En 1902 Xàbia va signar un contracte amb el Comte d’Orgaz, propietari d'una empresa generadora d'energia elèctrica a partir de les cascades del riu Algar a Callosa d'en Sarrià, en el qual l'empresa es comprometia a subministrar energia diària “des de deu minuts abans de la posta del sol fins a deu minuts abans de l'alba” per a espais públics i privats. Els domicilis particulars pagaven segons el nombre i la potència de les bombetes: 1,75 pessetes al mes per cada bombeta de cinc watts; 3,25 pessetes al mes per una bombeta de 10 watts i un cèntim per nit i bombeta de més de 10 watts. Més tard va arribar la versió de luxe de 40 watts! La majoria de les cases contractaven una única bombeta, amb endolls en dues habitacions (que eren invariablement la cuina i el menjador) perquè la mateixa llum poguera passar-se entre les habitacions segons la necessitat. La resta de la casa estava a les fosques i la gent encara usava ciris o alguna de les moltes fonts portàtils de llum (llums de petroli o d'oli). A més, la làmpara d’oli que penjava en el centre de la casa encara estava en ús, sobretot perquè hi havia freqüents talls d'electricitat. Contractar la llum costava solament 0,50 cèntims, per la qual cosa es va fer habitual donar-se de baixa en els mesos d'estiu per a no pagar la quota mínima. Hi havia molta pobresa a Xàbia en aquells dies. Joaquín Armell, propietari de la botiga d'articles per a la llar i regals, que existeix des de noranta-nou anys al carrer Major, ens explica com el seu iaio era empleat de l'empresa i s'encarregava de cobrar les tarifes de llum als clients particulars el dia 15 de cada mes. Algunes famílies necessitades no sempre podien permetre's les 1,75 pessetes, per la qual cosa els aconsellava pagar qualsevol xicoteta quantitat per a no haver de tallar la llum. Desafortunadament, avui dia les companyies elèctriques no donen als seus clients aquesta opció Només uns pocs establiments podien permetre's un comptador d'electricitat. Els primers van ser l'Ajuntament i l'Oficina de Telègrafs, la Guàrdia Civil, el Sindicat Agrícola, cinc forns, dos cinemes i algunes cases particulars acomodades. L'electricitat va arribar a les cases de camp en la dècada de 1940. Aquí, els llums d'oli i petroli continuaven sent la principal font d'il·luminació fins i tot en els anys cinquanta. Per a nosaltres, en la década de 2020, una vida sense electricitat és pràcticament inimaginable. Perquè no sols ens proporciona llum, sinó que genera tot tipus de comoditats que promouen una vida més fàcil. De fet, quasi cada aspecte de la societat actual depèn d'això. Per descomptat, si això és una cosa bona o no, està obert a debat… Font : " La Llum Elèctrica a Xàbia ", de Antoni Espinos
 Estadístiques precises sobre demografia estan disponibles des de 1857, per la qual cosa el recompte de població de segles anteriors és només aproximat. En època musulmana no existia un nucli urbà i Xàbia estava formada per xicotetes alqueries (agrupacions de cases) “en vall yxabee” (a la vall de Xàbia, citat en un document de l'any 1258). Després del sotmetiment de la població musulmana en 1244, la costa valenciana va estar exposada durant segles als atacs de pirates i corsaris procedents del Regne de Granada i el Magrib. Hi havia una gran necessitat de protecció. Així que en el segle XIV es va construir una torre amb fortificacions, que amb el temps s'aniria ampliant fins a convertir-se en l'església-fortalesa de Sant Bertomeu. Aquestes fortificacions del s. XIV van ser l'inici d'un nucli que va anar creixent al llarg dels segles fins a convertir-se en el poble que coneixem hui. En els segles XVI i XVII s'estima que la població va passar de 1.000 a 2.000 habitants, aproximadament. La població va continuar creixent de manera que a la fi del segle XVIII ja superava els 3.000 habitants. Per a la dècada de 1860 ja rondava els 6.000 habitants i es va mantenir en aquesta xifra durant cent anys. El còmput de població va començar a augmentar més ràpidament quan el turisme va descobrir Xàbia en els anys 80 del segle passat. El cens, d'aproximadament 10.000 habitants llavors, va créixer cada any fins a 2013, quan es va aconseguir el recompte màxim de 33.000 habitants. Des de llavors, la xifra s'ha anat reduint gradualment. Hui som vora 28.000 habitants. El més interessant és que la població és pràcticament igual en tots dos sexes: Només hi ha nou dones més que homes! I per cert, tenim sis persones de cent anys o més, quatre dones i dos homes! La proporció de residents estrangers que viuen a Xàbia és un increïble 43%, és a dir, 12.000 habitants. Els britànics formen el major grup, amb 4.500 (malgrat el Brexit!), seguits dels alemanys i els marroquins. Avui, la cosmopolita Xàbia mostra com d’oberta i acollidora pot ser i és un exemple de com d’harmònicament poden conviure els pobles del món.   Aquest fenomen es veu sovint a tot el món entre ciutats veïnes, o fins i tot països, per aquesta qüestió. Més prop de casa, ho veiem també entre Ondara i Pedreguer i entre Gandia i Oliva. Les terres de Xàbia formaven part en època romana de l'ager de Dianium, l'únic municipium que existia entre Valentia (València) i Alonis (la Vila Joiosa). Segles després, en època islàmica, també formaria part del territori de la gran ciutat de Daniya. Amb la conquesta de Jaume I, la vall de Xabea, on hi havien diverses alqueries, estaria inclosa dins el terme general del castell de Dénia. La creació i ràpid desenvolupament de l'actual nucli urbà Xàbia (a partir de les darreries del segle XIII), va esperonar ben prompte els seus pobladors per desvincular-se de Dénia. No va ser fins a 1612 quan el rei Felip III va concedir a Xàbia el títol de “Villa Real”, pocs mesos després que Dénia obtingués el títol de “ciutat” per privilegi real. A la fi Xàbia aconseguia la seua independència de Dénia. Tanmateix, això només va complicar la relació entre les dues poblacions. Durant els dos segles següents van ser nombrosos els plets per diversos temes, però especialment per la delimitació dels seus respectius territoris. Durant segles la poma de la discòrdia va ser la Vall de Sant Bertomeu, amb l'alqueria de Benissa de Vi més tard anomenada Jesús Pobre, i la línia de delimitació a la Plana del Montgó. Les rivalitats entre els dos municipis no es devien només a disputes territorials. Va haver-hi també diferències ideològiques i polítiques. Un clar exemple va ser la presa de posició durant la Guerra de Successió. Quan en 1700 el rei Carles II va morir sense hereu, hi havia dos aspirants al tron: un era l'Arxiduc Carles (de la Casa d'Habsburg, Àustria), i l'altre era Felip d'Anjou (de la Casa de Borbó, França). Dénia es va posar del costat de l'Arxiduc, mentre que Xàbia del costat de Felip. Així, quan Felip V va ascendir al tron en 1710, va atorgar a Xàbia (1713) la dignitat-títol de “Villa Lealísima” en agraïment a la seua lleialtat cap a ell. Això també li va donar el privilegi d'usar la flor de lis en els seu escut d'armes, que encara continua allí actualment. Hui, es pot apreciar una "saludable“ rivalitat de maneres més subtils. Encara que els forasters a penes poden notar-ho, els habitants de les dues localitats saben que està ahí. Aquí van alguns exemples: Dénia celebra Falles al març, igual que València. La Junta Central de Festes de Xàbia va anunciar no fa molt que les festes de juny es diran “Fogueres” de Sant Joan. Xàbia no celebra Falles (Déu no ho vulga!), sinó Fogueres! I els xabieros no s'indignen quan Dénia parla de la "gamba de Dénia", en referència a les gambes de gran qualitat que es capturen en les aigües de Dénia i Xàbia? Els xabieros estem convençuts que després de veure l'èxit del Festival de Jazz de Xàbia, el seu rival va començar a competir amb el seu anys després… I de tota manera, qui té les millors platges. I qui la vista més bonica del Montgó?! Per descomptat, la llista podria seguir i seguir…. I tot va començar fa vora 500 anys !!!   El Museu de Xàbia a la televisió en un documental de "Arqueomania" - "Sota la Mediterrània"25/2/2022
Aquest documental de mitja hora, emès el 24 de febrer, inclou el museu de Xàbia, una entrevista amb el director Ximo Bolufer i imatges de les excavacions submarines realitzades a la badia del Portitxol. Segueix una xerrada oferta a AMUX per l'arqueòleg Alejandro Peréz el 9 de febrer en què va descriure la gran importància del Portitxol com a ancoratge antic i únic.
La primera norma que regulava el patrimoni històric espanyol va ser la Llei d'Excavacions i Antiguitats de l'any 1911. Hi va haver altres normes posteriors fins a la redacció i l'aprovació de la Llei del Patrimoni Històric Espanyol de 1985, encara vigent. El 1998 la Generalitat Valenciana va aprovar la Llei del Patrimoni Cultural Valencià, una norma específica per al País Valencià. Tant la llei de 1985 com la norma de la Generalitat, especifiquen que tots els objectes «procedents d'excavacions, remocions de terra o obres de qualsevol índole o per atzar» que siguen trobades damunt o baix el sòl o l'aigua, i que continguen els valors del patrimoni històric espanyol, són de domini públic, i s'integraran al patrimoni de la Generalitat. En 1904 un jornaler que treballava en les terres de la Llucca, propietat del veí de Benissa Torres Orduña, va trencar sense voler una gerra de ceràmica mentre cavava, traient a la llum joies d'or i plata. Aquest fet va causar autèntica sensació i es va conéixer asseguda com el Tresor de Xàbia. El propietari del terreny va veure immediatament que contenia un valor històric immens i el va oferir a les autoritats de València per un preu astronòmic. A València les peces es van identificar com a iberes, molt probablement del segle IV a. C. No obstant això, allí no estaven disposats a pagar un preu tan escandalós. Orduña el va oferir llavors al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, que el va rebutjar igualment pel mateix motiu. El govern francès, que ja havia comprat la figura de la Dama d’Elx en dates anteriors, es va interessar molt a adquirir també aquest tresor i es va posar en contacte amb Roc Chabàs Llorens, historiador de Dénia i arxiver de la Catedral de València. Chabás volia que el tresor es quedara a Espanya i els va dir falsament que Madrid ja l'havia comprat. Després d'algunes negociacions, Madrid finalment va comprar el tresor. I allí s'ha exhibit des de llavors. Però faltava un collaret en la col·lecció: Orduña l'havia donat a la Puríssima Xiqueta de Benissa, on es va exhibir primer a l'Església de Sant Pere i després va ser traslladat a la nova església que coneixem hui. En 1936, durant la Guerra Civil, el collaret va desaparèixer. Va ser localitzat en 1940 a Madrid, on havia estat ofert i donat al Museu per a completar la col·lecció. Al Museu de Xàbia s'exhibeix avui una delicada còpia de coure banyat en or, de les peces del tresor; un treball realitzat per l'orfebre sevillà F. Marmolejo, que va ser adquirit per l'Ajuntament de Xàbia l’any 1984. Com ja deus saber, Xàbia compta ara amb dos tresors d'or al seu nom. El passat estiu (agost de 2021) es va descobrir en la badia del Portitxol el segon tresor, un dels majors conjunts de monedes d'or romanes trobats a Europa. I és molt probable que es queden aquí, en el Museu Arqueològic de Xàbia…Però aquest ja és un tema per a un altre article, quan l'equip d’investigació i la Conselleria de Cultura donen a conèixer més detalls…  
En 1987-88 Xàbia va evitar un possible desastre ecològic en un dels últims trams de costa verges del municipi, i amb això, es va allunyar d'un futur de turisme de masses? Xàbia no seria hui la ciutat que coneixem, si s'haguera realitzat el projecte de construcció d´un centre mundial dels Boy scouts Internacionals en la zona dels Pallers del Portitxol, entre el cap Prim i la cala de la Barraca. Allí volien fer un port per a la pràctica d'esports nàutics i allotjament per a almenys 3000 scouts (fins i tot es va parlar d'augmentar-ho a 10.000!), amb hotels per a familiars i allotjament per al personal als voltants. El govern central, la Generalitat Valenciana, la Conselleria d'Obres Publiques i Urbanisme i fins i tot el partit governant de Xàbia en aquell moment (PSOE), impulsaven la realització d'aquest projecte. Els seus arguments: no sols situaria Xàbia, sinó també Espanya en el mapa turístic internacional, promocionant la ciutat (és a dir, Espanya) especialment entre els turistes estatunidencs, un fet que aportaria beneficis a Xàbia i els seus negocis, i crearia ocupació. No obstant això, aquesta idea no va atraure a la majoria de la població de Xàbia, que era conscient de les contradiccions de les autoritats: d'una banda, ja s'havia tractat de limitar el creixement urbà i protegir la costa (PGOU, Pla General d'Ordenació Urbana), dient que no hi havia aigua suficient per abastar a noves construccions a Xàbia, però d'altra banda impulsen un gran projecte com aquest Centre Mundial! Sis mesos abans, la localitat de Peníscola havia rebutjat aquest mateix projecte, després que s'hagueren realitzat estudis sobre l’impacte ambiental que tindria en la costa. I ara Xàbia estava disposada a acceptar-ho sense que es feren estudis sobre els efectes en la vida marina. No sols això, també les restes arqueològiques de l'Edat del Bronze del cap Prim i potser també les restes de l’illa del Portitxol, podrien ser afectades per aquest nou projecte. El PSOE (amb Enrique Bas com alcalde) es va topar amb l’oposició del Partit UPV (Unitat del Poble Valencià, liderat per Josep Sapena), diversos grups ecologistes de la Marina Alta (per exemple, Ecopacifistes i l'Associació per a la Protecció del Patrimoni Natural), l'AP (Alianza Popular, dirigida per Eduardo Monfort); i també l'amo de l'illa Portitxol i aquest tram de la costa en qüestió, el senyor Guillermo Pons, qui es va negar a vendre el terreny. Els constructors i les xicotetes empreses també es van oposar. Es va lliurar a l'Ajuntament una petició signada per 2.600 xabiencs. Durant l'última sessió plenària de gener de 1988, es va decidir rebutjar el projecte, per a gran alleujament de la població. Què admirable és que el xicotet poble de Xàbia resistira la pressió que venia des de dalt per a protegir el seu bell entorn natural! Hui en dia, el Cap Prim i la Cala Barraca són àrees populars per als senderistes i amants de la naturalesa. Gràcies, gent de Xàbia!   Xàbia: Fets i Anècdotes - Sabies que…… els ametlers van arribar ací aproximadament en el 800 a. C.?6/12/2021 Els ametlers, amb els quals estem tan familiaritzats a la nostra zona, van arribar ací aproximadament en el 800 a. C. Originaris d'Àsia Central i Occidental, van ser els fenicis i més tard els grecs els qui els van introduir en la península ibèrica. No obstant això, no va ser fins a l'època musulmana (segle VIII) quan els ametlers van començar a conrear-se de manera correcta. Els àrabs van portar amb ells la tradició d’una rebosteria feta amb ametles i mel o sucre, que després es va convertir en la base de diversos dolços com el torró, els pastissets i els ametlats. En tractar-se d'un arbre robust i resistent, l'ametler s'adaptava bé al sòl pobre en nutrients de gran part de la zona costanera. De fet, la Comunitat Valenciana és la tercera regió productora d'ametles d'Espanya, i Espanya és el segon productor mundial després dels Estats Units. Tradicionalment, la majoria de les famílies de Xàbia tenien almenys una xicoteta plantació d'ametlers per a consum propi, i l'excedent es venia. El fruit es recollia a mitjan agost, i ja tots esperaven amb ànsies l'època nadalenca, quan les ametles es molien i es convertien en deliciosos dolços. Aquí teniu algunes receptes tradicionals que vaig rebre de l'encantadora mare d'un amic de Xàbia: -Pastissets d'ametla al vent: (no es couen al forn sinó que s'assequen a l'aire): dos ous, mig quilo d'ametles mòltes i mig quilo de sucre. Mesclar els ingredients i pastar. Formar xicotetes boletes i aplanar-les. Posar crema de moniato torrat damunt i tancar donant-li la forma de mitges llunes. Col·locar en una safata i deixar assecar en un lloc fresc i sec durant aproximadament dos setmanes. -Pastissets d'ametla (fets al forn): Dos ous, mig quilo d'ametles mòltes i 250 grams de sucre. Mesclar els ingredients i procedir com en la recepta anterior. Col·locar les mitges llunes en la safata del forn a foc baix i coure lentament durant aproximadament 30 minuts. -Pilota dolça: Mig quilo d'ametles mòltes, 50 grams de sagí de porc (o un poc més, si es desitja), sucre al gust, un poc de moniato, canyella, llima ratllada, pinyons, un poquet de pa ratllat i un ou. Mesclar tots els ingredients i formar una massa ovalada per a posar en el putxero de Nadal en l'última fase de cocció. -Casca: és una especialitat valenciana que s’elabora per al Dia de Reis, el 6 de gener. Amb els mateixos ingredients que els pastisset d'ametles, la Casca té forma d'anell i es cobreix amb sucre abans de coure’s. Al forn, el sucre forma una deliciosa capa cruixent. Si no teniu massa temps o ganes de preparar-la, aquesta especialitat es pot comprar en un de les pastisseries més recomanables de Xàbia: la de Diego. Desafortunadament, hi ha males notícies per a l'ametler. En 2016, el bacteri patogen altament infecciós Xylella fastidiosa, que es transmet per insectes vectors, va començar a matar centenars d'ametlers a Mallorca. La malaltia va arribar a la península en 2017 i s'ha trobat en diversos llocs de la Comunitat Valenciana, resultant Xàbia parcialment afectada. Encara que de moment no existeix un antídot, la comunitat científica i les autoritats treballen àrduament per a trobar solucions el més prompte possible. Sens dubte, sense els pastissets, el Nadal no seria el mateix! AMUX us desitja a totes i tots unes bones i delicioses festes!
Descobert a la Marina Alta un text iber d'uns 2.300 anys d'antiguitat de caràcter religiós29/11/2021
 |
ACTIVITATS
Arxiu
January 2023
Categories |
- Home
- Blogs
-
Projectes
- Premio de Investigación - Formularios de Inscripción
-
Traducciones Translations
>
-
DISPLAY PANELS - GROUND FLOOR
>
- THE STONE AGES - PALAEOLITHIC, EPIPALAEOLITHIC AND NEOLITHIC
- CAVE PAINTINGS (ARTE RUPESTRE)
- CHALCOLITHIC (Copper) & BRONZE AGES
- THE IBERIAN CULTURE (THE IRON AGE)
- THE IBERIAN TREASURE OF XÀBIA
- THE ROMAN SETTLEMENTS OF XÀBIA
- THE ROMAN SITE AT PUNTA DE L'ARENAL
- THE MUNTANYAR NECROPOLIS
- ARCHITECTURAL DECORATIONS OF THE PUNTA DE L'ARENAL
- THE ATZÚBIA SITE
- THE MINYANA SMITHY
- Translations archive
- Quaderns: Versión castellana >
- Quaderns: English versions >
-
DISPLAY PANELS - GROUND FLOOR
>
- Catálogo de castillos regionales >
- Exposició - Castells Andalusins >
- Exposición - Castillos Andalusíes >
- Exhibition - Islamic castles >
- Sylvia A. Schofield - Libros donados
- Mejorar la entrada/improve the entrance >
-
Historia y enlaces
-
Historía de Xàbia
>
- Els papers de l'arxiu, Xàbia / los papeles del archivo
- La Cova del Barranc del Migdia
- El Vell Cementeri de Xàbia
- El Torpedinament del Vapor Germanine
- El Saladar i les Salines
- La Telegrafía y la Casa de Cable
- Pescadores de Xàbia
- La Caseta de Biot
- Castell de la Granadella
- La Guerra Civil / the Spanish civil war >
- History of Xàbia (English articles) >
- Charlas y excursiones / talks and excursions >
- Investigacions del museu - Museum investigations
- Enllaços
- Enlaces
- Links
-
Historía de Xàbia
>
- Social media
- Visitas virtuales
- Tenda Tienda Shop
RSS Feed
