Durant alguns anys, Sorolla, la seua família i uns quants criats vindrien de Madrid per a passar llargues vacances d'estiu a Xàbia. El 1905, entre el grup de criats, es trobava la bella Ramona, de 23 anys, que havia estat treballant per a Sorolla durant un any i era innegablement la seua favorita. 

Un dia, Ramona i Asunción, una altra criada, van anar a una antiga sénia a rentar la roba de la família, quan de sobte se'ls va acostar un jove alt i de complexió forta que va començar a parlar amb Ramona. Mentre ella continuava llavant, ell es va posar a discutir amb ella. Quan les dos joves havien acabat de fer la bugada, l’home les va seguir de tornada a casa, continuant amb la baralla. De sobte va traure un revòlver Smith i va disparar a Ramona, que commocionada va deixar caure la roba. Estava a punt de fugir quan l’home va tornar a disparar, ferint-la a l'estómac i deixant-la tirada a terra. Atordit pel que havia fet, es va posar la pistola al temple i es va disparar. En sentir els trets, Sorolla i la seua família van eixir corrents per a trobar un home mort, Ramona ferida a terra i una Asunción en pànic. Tot i que van cridar un metge immediatament, Ramona va morir abans que la traslladaren a l'hospital. No obstant això, va tenir temps de contar-los la veritat que s’amagava darrere dels fets:  abans de deixar Madrid, va explicar, havia trencat la seua relació amb Bartolomé, un agent de la Guàrdia Civil. Amb el cor trencat i enfadat, ell s’havia agafat dos setmanes del treball per a seguir-la fins a Xàbia i intentar fer-la canviar d'opinió.

Aquest va ser un crim de gelosia i passió. Sens dubte, un cas de violència de gènere.

​Sorolla va quedar completament devastat pel que havia passat i es va retirar a la seua habitació. Va estar tan callat i silenciós durant els dies següents que la família va decidir tancar la casa i tornar a Madrid. Mai més tornarien a Xàbia! 

… els arbres alts i rectes amb fulles enormes i belles flors violetes que vegem al costat de la carretera de Gata i en altres llocs de Xàbia s’anomenen Paulownia?

Aquest arbre va rebre el seu nom en honor de la Gran Duquessa Anna Pavlovna de Rússia, reina consort dels Països Baixos en el segle XVIII. També se’l coneix com a arbre de l’emperadriu. Encara que és originària de la Xina, Laos i Vietnam, es conrea comercialment des de fa temps a Corea i al Japó. En la llengua anglesa se la coneix també com a empress tree, princes tree, sapphire Princess, sapphire Dragon o  foxglove tree.

En els darrers anys s’han introduït a Espanya diverses espècies i híbrids de paulownia. Es diu que és l’arbre de fusta dura que creix més ràpidament. Es talla a partir dels hui anys i seguidament broten nous arbres de les arrels. Pot ser endreçat per a créixer alt i recte sense nus i a més, produeix una fusta coneguda com a kiri. Aquesta és de gra fi i molt lleugera, però també forta i ideal per a la fabricació de molts articles, com a mobles lleugers, guitarres, taules de surf, esquís, caixes i inclús bucs d’abelles. És resistent a les plagues i al foc fins a 400 °C. El seu fullatge es pot utilitzar per a l’alimentació animal o els biocombustibles i les flors atrauen les abelles mel·líferes.

En definitiva, podria convertir-se en un conreu molt valuós. El paisatge agrícola de Xàbia ha canviat moltes vegades al llarg de la seua llarga història i algun dia la fragància de les flors de paulownia podria substituir el perfum de l’atzahar que hui olorem.
 

El castell de l’Ocaive se situa al sud-oest de la població de Pedreguer, dins el seu terme municipal, en el cim d’un penyal ubicat als peus de la muntanya Gran, un indret amb una important defensa natural. Presenta una impressionant paret vertical en les cares nord i oest.

Si bé va ser ocupat en l'edat del Bronze i'època Ibèrica, les estructures arquitectòniques que trobem al seu punt més alt daten d’època medieval (s. XIII-XIV). Es tracta de les restes d’una torre quadrangular de base atalussada i diverses estances. En un nivell inferior, cap a l’est, es conserva un aljub de planta rectangular i grans dimensions, construït en límit de l’albacar d’època andalusina (s. XII-XIII). Des del castell les vistes són imponents, el que evidencia la seua ubicació estratègica per al control del territori. El castell de l’Ocaive (o Olocaiba en la documentació medieval) constituïa l’element central d’un districte castral que comprenia aproximadament l’actual terme de Pedreguer i part del de Gata de Gorgos, en el qual s’emplaçaven diverses alqueries que depenien de la fortificació en l’aspecte militar i administratiu.

Els passats anys 2018 i 2019, hi feren excavacions arqueològiques i posteriorment van ser consolidades i restaurades algunes de les seues estructures arquitectòniques. Tots estos treballs han estat possibles per la inversió de l’Ajuntament de Pedreguer i a una subvenció del Programa Operatiu FEDER 2014-2020(2018/8193), de la Unió Europea.

La Marina Alta és la comarca valenciana on més molins de vent s'hi van bastir. Des d'època medieval, possiblement inclús ja en època andalusina, hi van haver molins a la nostra comarca. La major concentració es situa arrecerada als voltants del Montgó. Xàbia, amb 12 molins, Gata amb 3, Pedreguer amb 2 i Dénia, amb 5.
Els tres molins de Jesús Pobre, pedania de Dénia (ara designades amb el coent nom d'EATIM:  entitat d'àmbit territorial inferior al municipi), és troben al caramull d'un petit tossal de 155 metres d'alçada,  situat a un quilometre al sud-oest del poblet.

Tots tres molins estaven funcionant a la segona meitat del segle XVIII, centena en la qual van ser construïts probablement. Mantenen les característiques de la resta dels molins de la Marina Alta. Dos plantes, amb una única porta d'accés (oberta al sud-oest),  una planta superior sustentada per una volta de carreus de tosca, (lloc on es trobaven les moles i la maquinaria) ventilada i il·luminada per dos finestrons oposats. L'accés a la sala de les moles es feia per una escala de graons de pedra que s'adossaven a la paret interior de l'edifici. Tindrien també quatre antenes i una coberta cònica mòbil.
​
Els anys i l'abandonament, han provocat la desaparició de molts d'aquests elements, restant la robusta estructura cilíndrica de maçoneria construïda amb blocs irregulars de pedra calcària i morter de calç.

​

 ...una tradició centenària a les comarques valencianes i catalanes? És possible que el nom es remunte a la paraula àrab "*muna" en el segle XV, que designava una provisió o regal, que es pagava en espècie, com a impost territorial. Ací a Xàbia, fins no fa molt, es preparava en cada llar durant la Setmana Santa. Les dones pastaven i pastaven fins que la massa tinguera la consistència adequada i després la deixaven reposar sota una multitud de mantes en el llit matrimonial, durant moltes hores, perquè la massa fermentada duplicara la seua grandària. Una vegada llestes, les mones s'emportaven a un dels cinc o sis grans forns que hi havia a Xàbia, ja que el forn de casa era massa xicotet per a albergar totes les mones.

La tradició és que les mones sempre les regalaven – d'ací el nom- els padrins i padrines o els iaios i iaies, als xiquets i xiquetes. A Xàbia sempre regalaven als més xicotets un parell de “sabatilles/espardenyes”, sabates planes de sola de goma que s'usaven per a fer esport, que es compraven habitualment en la sabateria de la Rulla.

La Pasqua es celebrava fins a 3 dies (diumenge, dilluns i dimarts).Les famílies, amics,...anaven a les casetes de paella i per les vesprades, tots a l´arenal a berenar la mona. La portaven en el cabasset de Pasqua.Cabassets que es feien artesanalment en casa: d´espart, palma... En l´Arenal es jugava a botar la corda, ballar la trompa, tirar coets...

Recorde que la mona més gran i bonica es regalava a la familia que portava dol per la pèrdua d´un familiar (estava mal vist que si estaven de dol, feren mones).Un gest solidari tant per a familiars com veíns. 
Que passeu una bona Pasqua! 

Teníem la intenció d'organitzar una excursió als molins de vent de Jesús Pobre aquest mes. No obstant això, la situació de la Covid-19 ha empitjorat ràpidament.La Junta directiva, lamentablement, ha decidit cancel·lar totes les activitats d'AMUX de moment. Això significa que encara no podem fixar una data per a la nostra Assemblea General. La Junta es reunirà virtualment al febrer per a avaluar la situació i decidir com actuar.

Mentrestant, intentarem mantenir-vos actualitzats amb notícies arqueològiques i de museus a través de Facebook, Twitter i el nostre blog.
- Facebook: https://www.facebook.com/AmicsDelMuseuDeXabia
- Twitter: @Amuxabia
- Blog: http://amuxabia.weebly.com/

Vos desitgem a tots salut, seguretat i un demà més brillant mentre suportem aquest difícil període de la història mundial.
Junta directiva d'AMUX

El passat 21 de novembre, onze socis d'AMUX vam caminar pel Parc Forestal de la Granadella guiats per Ximo Bolufer, director del Museu Soler Blasco de Xàbia.

Caminàrem en dos grups, deixant la Cala de la Granadella pel curs d'aigua seca del Barranc de Martorell. Ximo va explicar que en la cala de la Granadella confluïen tres grans cursos d'aigua i diversos altres més petits. Després de caminar uns 600 metres, giràrem a l'esquerra per a pujar per una sendera coneguda com el “Gurugú”, ja que passa prop del cim del pic Gurugú. El nom “Gurugú” té origen en la llengua berber i es troba en diversos llocs de la regió. El més famós és la muntanya Gurugú al Marroc, que va ser l'escenari d'una important batalla entre els insurgents locals i les tropes espanyoles durant la guerra del Rif, el juliol de 1909. Es diu que la muntanya Gurugú, a Alcalá de Henares (Madrid), és on es va entrenar a la cavalleria espanyola que va participar en la Guerra; no obstant això, la muntanya Gurugú a La Granadella no té una història tan interessant, i és només un modest pujol a uns 151 metres sobre el nivell de la mar.

Mirem cap endarrere per a veure el lloc de les “Teuleries de Baix”, al costat d'una casa particular. Aquí solien fabricar teules i rajoles per a ús local. Es van trobar dipòsits d'argila adequada en el llit d'un rierol pròxim i hi havia abundant fusta en la zona, un recurs vital per a mantenir encesos els forns de cocció. També hi ha evidència d'alguna extracció d'ocre (roca que conté ferro de colors groc i vermell) que es va utilitzar com a pigment.

Mirant al nostre voltant, vam poder veure nombroses terrasses agrícoles abandonades.  Ximo va explicar que el sòl a La Granadella era de mala qualitat, per la qual cosa la zona mai havia estat densament poblada ni conreada de manera intensiva. No obstant això, l'agricultura de subsistència es va desenvolupar en aquestes terrasses fins a la dècada de 1960 amb cultius com el garrofer, la vinya, els llegums i els cereals. Curiosament els agricultors eren de Benitatxell, no de Xàbia. La major part del terreny ara pertany a l'Ajuntament de Xàbia. Tot i que algunes parcel·les són de propietat privada, no es permet el desenvolupament, ja que l'àrea de 750 hectàrees està completament protegida com un LIC (Lloc d'importància Comunitària) conegut com a Penya-segats de la Marina.

Vam veure rodals d'espart (Stima tenacissima) que s'utilitzava per a fer cordes, cistelles i sandàlies (espardenyes) i una petita barraca agrícola (casup) amb el seu pou auxiliar. Mirant cap a la vall del Barranc de Martorell vam veure les ruïnes d'una antiga masia sota els penya-segats on abans feien mel. Ximo va assenyalar altres característiques interessants com les "preses de contenció": petites preses de pedres al llarg de cursos d'aigua, dissenyades per a frenar el flux torrencial durant les pluges; i un pujol amb vista a la mar on s'han trobat restes d'un mirador de l'època islàmica.

També hi havia una petita i aïllada masia en la qual havia viscut un leprós de Benitatxell. Cada dia, algú venia a portar menjar a aquest desafortunat home en quarantena (Sentírem una simpatia particular per ell en aquests dies actuals de Covid!). És probable que aquest leprós hagués anat a la leproseria de Fontilles després de la seva obertura en 1909.

Finalment, abans de tornar als nostres cotxes, gaudírem d'una vista panoràmica de la Cala de la Granadella, destacant la Torre de Ambolo, l'Illa del Descobridor i la Cova del Llop Marí.

Lamentem anunciar la mort de Michael Stephenson, les donacions de plànols i fotografies dels castells de la Marina Alta van iniciar l'exposició de AMUX sobre Castells Andalusíes. Va morir el divendres 16 d'octubre. AMUX envia el seu condol a la seva família i amics. Seguim en deute amb ell per la seva donació i cooperació.
​UNA COLECCIÓN SINGULAR DE PLANOS DE CASTILLOS