Es tractava dels fills dels moriscos que havien sigut expulsats del Regne de València dos anys abans en la major expulsió que els regnes d’Espanya havien viscut mai. Per posar això en context històric, hem de remuntar-nos uns quants segles arrere. Quan les tropes cristianes de Jaume I "van conquerir" gran part del Xarq al-Andalus -el que després seria el Regne de València a partir de la segona meitat del segle XIII- molts dels musulmans se n’anaren, però un gran nombre d’ells es va quedar, encara que foren cada vegada més marginats i de vegades, perseguits baix el domini cristià. Pobles sencers de musulmans van romandre -especialment a la Muntanya valenciana- coneguts com a mudèjars (de l'àrab mudajjan, "permés romandre") i se'ls va permetre inicialment practicar la seua religió, encara que amb restriccions.
A mitjan segle XV, no obstant això, es van observar clars signes d’una creixent intolerància política, religiosa i cultural. I amb la conquesta cristiana del regne de Granada (1492), l'últim bastió musulmà, les condicions per als musulmans van canviar dràsticament. En una sèrie de decrets reials de començament del segle XVI, es va oferir als mudèjars l'opció de convertir-se al cristianisme o abandonar el país. Va caldre esperar 20 anys perquè l’alçament popular de la Germania de València provocara la conversió forçosa de milers de musulmans ( Reial Cèdula de 4 de abril de 1525). Encara que nominalment cristians, la majoria d'estos moriscos s'aferraven a la seua ancestral fe islàmica, que continuaven practicant en secret en la intimitat de les seues llars. (La Fàtwa d'Orà de 1504 -un dictamen jurídic islàmic- permetia als musulmans de la Península Ibèrica convertir-se externament al cristianisme si era necessari per a sobreviure, sense cometre apostasia ni traïció ). Era un secret conegut i el monarca i l'Església sabien que la majoria no eren realment cristians i este fet els molestava. Finalment en un decret del 22 de setembre de 1609 el rei Felip III va justificar la seua decisió d'expulsar als moriscos del Regne de València, afirmant que els esforços per convertir-los de veritat havien fracassat. Entre 1609 i 1610 uns 300.000 moriscos van ser expulsats de les terres del Regne de València. Aquest fet suposà una gran tragèdia per a un poble que no coneixia un altre país que no fóra aquest, dons la població morisca del Regne de València eren els hereus dels antics pobladors que hi visqueren en aquestes terres des de finals de la prehistòria. Després de l'expulsió, es van trobar en el regne nombrosos morisquets (fills dels expulsats) entre els 4 i els 12 anys. No hi ha consens sobre quants exactament. Els últims estudis (Gironés) semblen concretar la xifra de 2.447 xiquets, però podrien haver sigut més. Després de l'expulsió dels seus pares en 1609, l'Estat no es va ocupar d'ells. Alguns van ser acollits per l'Església, però la majoria van ser captats per famílies riques per a convertir-los en servents o esclaus. Alguns fins i tot van ser venuts per soldats a persones d'altres regnes d'Espanya i altres, a comerciants italians. No va ser fins a 1611 quan el rei Felip III va decidir realitzar un cens per a localitzar a estos xiquets. En el seu decret de 29 d'agost, va declarar que els xiquets havien de ser educats en famílies cristianes en la vertadera fe i que no havien de ser tractats com a esclaus. Però, en realitat, no existia cap mecanisme de control. A Xàbia el cens es va efectuar el 25 de setembre. Es va demanar a tots els veïns que acolliren un morisquet a casa i que acudiren a presentar-lo a les autoritats. Oficialment n’eren 94. És molt possible que en foren més. La mortalitat infantil era alta en aquella època. I és possible que no es presentaren tots els xiquets, ja que estava decretat que una llar no podia tindre més de dos morisquets. El cens registrava el nom, l'edat, el lloc de naixement i les característiques especials dels xiquets. Els noms que se’ls va assignar eren els noms tradicionals d’aqui que van rebre en el baptisme, o els noms que els donava la família amb la qual vivien. El cognom era el de la família valenciana que els acollia. La majoria d'ells procedien de les muntanyes de les comarques centrals valencianes, com la Vall de Laguar, Guadalest, Castell de Castells, Alcalà i molts altres llocs. Les seues edats eren des dels 4 anys (el que significa que tenien 2 anys quan van perdre els seus pares!) fins als 14. Al començament del segle XVII hi havia 450 cases a Xàbia, cosa que significaria 450 famílies... més o menys. En teoria, hi havia un morisquet a cada 5 cases! Caldria preguntar-se: què va ser d'estos xiquets? Quants es quedaren a Xàbia? Els que es van quedar degueren integrar-se plenament amb el temps. I quantes persones a Xàbia hui dia tenen un avantpassat morisc oblidat del qual no tenen ni idea..?
0 Comments
"No és estrictament un esport, sinó més bé una afició" diu Pascual Mayans Zaragozí, secretari del club Coloms Esportius de Xàbia. De fet, ens referim al club de colombicultors o colombaires, que és com s’anomenen, on els socis es dediquen a la cria i cura de coloms… (i l'esport el practiquen les aus !) La colombicultura és coneguda des de fa segles, però va ser a principis del segle XX quan es va convertir en un esport oficial, és a dir, amb les seues pròpies regles, encara que la primera societat de colombicultura per a la “diversió“, es va fundar a Múrcia en 1773. No hi ha dubte que estes aus sempre han existit en la península Ibèrica, però van ser els àrabs els que van introduir en el segle VIII el colom domesticat. Estos coloms es criaven per la seua grandària, i el seu destí era l'alimentació. Al principi, només els rics es permetien tindre’ls (per a menjar-se’ls i per plaer), però amb el pas del temps la seua possessió es va popularitzar perquè a més d'aliment els seus excrements aprofitaven per a fertilitzar la terra. També van ser utilitzats com a missatgeres, especialment pels monjos, que es comunicaven d'esta manera entre monestirs. Així que sovint eren els monjos els qui els criaven. Va ser un d'ells, el Frare Llaudí, qui va creuar el colom gran amb el colom missatger, més menut, creant així l'ancestre dels exemplars que s'utilitzen en l'actualitat per a la pràctica d'este esport. D'entre ells, la més preuada hui en dia és el "buchón valencià". I per descomptat que és un esport molt valencià. En este esport, el mascle (colom) ha de festejar o conquistar a la femella (coloma) mitjançant les seues qualitats innates o entrenades. Estes estan relacionades amb la grandària, la intel·ligència i l'astúcia del colom, virtuts que l'ajuden a perseguir, atraure i conquistar la femella. L'objectiu del criador és aconseguir mascles amb un bon aspecte físic i un comportament seductor per a atraure millor a la femella. Després d'un període de gestació de 20 dies, la coloma pon habitualment només 2 ous. Quan les cries (pichons) tenen 30 dies, se separen de la seua mare i es mantenen junts en un corral fins que el seu comportament indica a l'ull entrenat del criador quins són mascles i quins femelles- entre els 3 i els 6 mesos. Quan se separen, les femelles es mantenen juntes en un corral, mentre que els mascles es mantenen en corrals separats. Quan els mascles aconseguixen l'edat en la qual comencen a atraure a les femelles -entre 6 i 12 mesos- i després de la seua primera muda, se'ls pinten les ales de colors vius, de manera que cada criador té les seues pròpies combinacions que el distingixen de la resta. El colombaire tria llavors una femella de la mateixa edat per al colom. A la coloma, se li tallen lleugerament les plomes de la cola i se li adherixen una o dues plomes blanques artificials. Estes seran la marca distintiva per la qual el colom reconeixerà més tard a la seua parella. El procés s'inicia deixant-los junts en un colomer durant 7-8 dies perquè «s’enamoren". Passat este temps, se'ls separa. Durant els dies següents tots dos estan tristos i infeliços. Al cap d'uns dies, es presenten a la coloma altres 4-5 coloms de la mateixa manera que l'anterior. Una vegada completat este procés, es duu a terme un assaig. Unes 2 hores abans de la posta del sol, es deixa eixir dels seus calaixos a tots els mascles que li van ser presentats i quan s'allibera la femella, tots els mascles volen estar amb ella i seduir-la. És el moment en què comencen els rituals de festeig. Quan es cansa d'ells, la coloma fuig buscant un lloc on amagar-se dels coloms que la seguixen. Pot ocultar-se entre dens fullatge d'un arbre, un tronc buit o un forat en una paret i pot allunyar-se fins a 6 km de la seua llar. A mesura que el cansament i la fam s'imposen a la luxúria, els coloms comencen a retirar-se de la persecució i tornen a casa. Només el més resistent i audaç la trobarà, la seduirà i volarà de tornada amb ella abans que fosquege. Els concursos són bàsicament això. El colom amb millors instints de seducció, perseverança i, que més temps passa al seu voltant guanya el premi. El guanyador no és el més atlètic, ni el més dur, ni el de raça més pura, sinó el més “educat”, el que mostra més constància i el que té l'instint reproductiu més fort. Curiosament, cada colom desenvolupa els seus propis trucs i tècniques per a enfrontar-se als seus oponents. Els millors observen fins i tot, com reaccionen els altres i adapten el seu joc en conseqüència. Sol haver-hi almenys 75 coloms competint per l'atenció d'una sola coloma. Una competició dura 6 dies consecutius, cada dia 2 hores. Dos jutges atorguen punts pel temps passat en l'aire amb la femella i pel temps passat en terra realitzant rituals de festeig. Es poden concedir punts extra per l'elegància del vol i la cortesia amb la qual tracta a la femella. Amb tants coloms al voltant de la coloma, és increïble la fenomenal memòria i vista aguda que un jutge ha de tindre per a seguir l'acció! Des del sòl, els propietaris seguixen el vol dels seus coloms, fàcilment identificables pels seus colors. Els concursos estan organitzats per la Real Federació Espanyola de Colombicultura Valenciana, organisme creat en 1944 per a reconéixer esta pràctica com a esport nacional. En primer lloc, s'organitzen els concursos locals i comarcals. Després els nivells provincial, nacional i fins i tot internacional. Este esport, del qual es diu que té el seu origen a la província de València, s'ha popularitzat també a Catalunya i Andalusia i, en menor mesura, en altres parts d'Espanya. Fins i tot es practica en diversos països sud-americans i en alguns europeus, com Portugal i Àustria. El club de colombicultura de Xàbia es va fundar cap a 1940, just després de la Guerra Civil. Els seus membres guardaven els coloms a casa i es reunien en el Bar Imperial, (darrere de l'Ajuntament). A la fi dels anys 60, una vídua va llegar a la seua mort, una casa situada enfront del bar La Rebotiga a l'Ajuntament de Xàbia, amb dret d'usdefruit per al club de colombicultura La Javiense, tal com se’l coneixia llavors. Este va ser el centre del club durant els següents 25 anys aproximadament. En els anys 90, quan el veïnat va començar a sentir-se molest pels coloms, l'Ajuntament els va permetre crear un club als afores del barri antic, just al sud del barranc del riu Gorgos. En este lloc estan els colomers (caxos) per a totes les aus dels socis. També disposen d'un local on se celebren reunions i actes socials. El club Coloms Esportius de Xàbia està orgullós de la gran qualitat dels seus coloms. En els últims 60 anys, molts han participat en el campionat nacional, tres d'ells en els últims 10 anys. En els anys 80 el club comptava amb més de 200 socis. En 1983 Xàbia va ser fins i tot seu de la copa del campionat nacional, la Copa de la seua Majestat Rei Joan Carles I. No obstant això, el nombre de socis ha anat disminuint gradualment en els últims 10-15 anys i hui, el club compta amb només 36 socis. Per a intentar corregir este declivi, el club visita periòdicament els centres educatius de Xàbia a fi de donar a conéixer esta antiga i sorprenent activitat entre els més joves, de manera que les noves generacions puguen interessar-se en ella i així aconseguir que esta afició tan valenciana i tan única no desaparega. Hi ha tantes activitats extra curriculars disponibles per als joves en l'actualitat, que en este moment hi ha poc o gens d'interés per este antic passatemps. Si bé encara hi ha més de 9.000 colombaires a la Comunitat Valenciana, lamentablement sembla ser que a Xàbia, la colombicultura podria ser prompte una cosa del passat. Hi ha molts motius per a practicar la colombicultura: entre altres, l'estreta relació que es crea entre el colombicultor i els seus coloms, l'emoció d'observar el comportament d'estes aus, el contacte amb la naturalesa, la germanor entre els socis. Tal vegada algun dia, este esport torne a alçar el vol a Xàbia. * La informació d'aquest article ha estat amablement proporcionada per Pascual Mayans Zaragozí, secretari del club Coloms Esportius de Xàbia. Ja en l'Edat mitjana, va atraure a molts eremites que van trobar en ella el lloc ideal per a practicar la meditació i generar devoció cap a Déu.
A mitjan segle XIV, la figura de sant Jerònim es va fer molt popular. Aquest sant (nascut al voltant de l'any 347 a Dalmàcia i mort cap al 419 a Betlem), va ser un gran erudit que va traduir la Bíblia del grec i de l'hebreu al llatí. Va viure durant diversos anys com a eremita i va ser fundador d'un monestir i convent a Betlem. Inspirats per aquest doctor de l'Església, molts monjos jerònims van acudir a la Plana per a viure com eremites, habitant les nombroses coves de la part baixa del cap de Sant Antoni. Van ser coneguts per la seua pietat i abnegació, i gent de molt lluny venia per a retre'ls homenatge. Per això, aquestes coves encara, (des de fa segles) es coneixen com a Coves Santes. Els eremites es reunien de tant en tant per a discutir els fonaments de la seua fe i en 1374 van decidir demanar al Papa permís per a fundar un monestir a la Plana. Tres dels monjos van viatjar a Avinyó, seu del Papa Gregori XI, i van tornar amb una butla papal que els concedia el seu desig. Aqueix mateix any, va començar la construcció d'un monestir xicotet i molt bàsic. Va ser finançat principalment pel seu benefactor, el duc real Alfons d'Aragó (Alfons el Vell) duc de Gandia, marqués de Dénia i net del rei Jaume II. En 1375, els dotze ermitans que ocupaven les coves es van mudar al monestir, amb el seu prior, el frare Jaume Ibáñez. Ací vivien en la més absoluta pobresa, guardant silenci, orant i meditant. Per a subsistir, a vegades treballaven en els camps i en altres ocasions captaven, ja que el Papa els havia concedit permís per a realitzar aquesta activitat. En aquells dies, Xabea (que segons les fonts escrites de l'època és com se la denominava llavors) era assetjada a sovint per atacs de pirates barbarescos. En 1386, fins i tot aquest monestir empobrit va ser assaltat: un grup de pirates hi va penetrar i va atacar brutalment els monjos, capturant a nou d'ells com a ostatges, un dels quals va morir en el camí que descendia al port. Els van portar a Alger i Bugía, hui a Algèria. El duc va pagar un gran rescat per a alliberar-los i van ser retornats a Xabea l'any 1392. Però mai no s’hi van sentir segurs. El duc Alfons també temia per la seguretat dels monjos, així que en 1388 va comprar uns terrenys a Cotalba al seu propietari, d'origen musulmà, situat a 8 km terra endins de Gandia, i els va donar per a la construcció d'un nou i més gran monestir. Aqueix mateix any, van començar les obres de construcció, planificades i supervisades pel majordom del duc, Pere March, pare del famós poeta Ausiàs March (més tard, diversos membres d’aquesta família serien soterrats en una capella de l'església). A l'any següent, els monjos es van traslladar al monestir de Sant Jerònim de Cotalba. Aquest bell, encara que senzill edifici, és hui una de les construccions monàstiques més històriques de la Comunitat Valenciana. En 1835 va ser desamortitzat com a monestir, però actualment està restaurat i conservat en el seu estat original per a les visites turístiques. El monestir de Sant Jerònim de la Plana va quedar abandonat durant diversos segles fins que, a la fi del segle XVII uns caçadors van trobar, entre les seues ruïnes, un llenç que representava a la Mare de Déu envoltada d'àngels, amb Jesús en la seua falda i sant Jerònim al costat. Aquesta troballa "miraculosa" va provocar la reobertura de l'església del monestir i la veneració a la Mare de Déu dels Àngels. L'edifici va mantindre les seues característiques originals fins a 1962, malgrat les obres de remodelació efectuades després de saquejos i guerres. Malauradament, en aqueix any es va realitzar una important transformació que va destruir la gran majoria dels elements originals, i es va instal·lar una nova comunitat de religiosos. Actualment es denomina santuari de la Mare de Déu dels Àngels i està dirigit per monges, Filles de Santa María del Cor de Jesús. Cada any, la festa de la Plana (generalment celebrada entre l'1 el 3 d'agost) commemora la refundació de l'edifici en una processó en la qual el llenç original del segle XVII recorre els terrenys del santuari i després de la qual, el llenç torna a l'església com a peça central de l'altar. També es pot observar en una de les sales de l'edifici, una sèrie de taulells que representen episodis històrics del monestir original. El santuari no permet visites turístiques, però els interessats poden assistir a la missa diària que se celebra a les 09.00 en l'església, mentre que diumenges i festius l'horari és a les 10.00 i a les 19.00. Sovint se li diu Cap Prim, però en realitat el topònim correspon a tot el promontori des del Cap Prim en el Nort, fins Cap de la Nao a l´Est i Ambolo en el Sud (s´adjunta mapa) i que compren no sols la costa, sino també el territori interior. Existeix una llegenda, sense base arqueològica- fins ara !!! - que diu que allí es situava en el segle VI un famós monestir, conegut com Sant Martí i que li dona el nom al cap. San Gregori de Tours, clergue i historiador que va viure en el segle VI, va escriure en la seua obra "De Gloria Confessum" que este monestir va ser atacat i saquejat per soldats del rei visigod Leovigildo (568-586 de.C.).Els monjos ja havien fugit a una ílla propera, quedant sols el vell abad; quan un soldat alçà l´espasa per a colpejar-lo, va caure a terra de repent i va morir. A l´assabentar-se el rei del succés, ordenà als seus homes que tornaren tot el botí que havien furtat del monestir. Si be deu haver algo de veritat en este esdeveniment, es qüestiona si va ocorrer aquí a Xàbia. Gregorio de Tours va escriure que el monestir estava "entre Sagunto y Cartago Spartaria"(Cartagena). Podría haver sigut en qualsevol altre lloc, ja que no s´han trobat restes en Cap Martí. Per l´altre costat, Roc Chabàs (1845-1912) també clergue i historiador, va escriure sobre un document que havia vist: l´acta notarial de la venda d´un terreny en 1556 en Cap Martí, situat junt a les ruïnes d´un monestir.Desafortunadament no diu la font del document.
La creença de que este monestir existí en Xàbia pertisteix i alguns creuen que estava situat on molts segles després es va construir el Convent de les Agustines, en el poble (huí el mercat municipal). Altres creuen que podría haver estat en el Cap de Sant Antoni, lloc on s´han construit moltes capelles,ermites i monestirs al llarg dels segles. No obstant, mentre no haja proves arqueològiques, este monestir de Sant Martí perteneix al regne de les llegendes. Que Cap Martí era originalment el nom de l´actual Cap de la Nau es sabut. Una conjectura és que el nom fora donat per mariners venecians que des del mar, veíen el prominent cap com un "capomartino", el lloc de comandament del capità d´una galera. Així que els cartógrafs venecians, que foren els grans cartógrafs marins de l´Edat Mitjana, l´anomenaren Capo Martino en tots els seus mapes. Segles més tard, cap a finals del segle XVIII, i tal volta degut a certa confusió, es convertí en Capo San Martino. Això podría haver sigut degut a l´existència d´un lloc de defensa no molt lluny anomenat Castell San Martí, marcat probablement como Cº San Martino (Cº sent una abreviatura de "castillo" o de "cabo“) Este mateix error, comés per Vicente Tofiño (1732-1795), tal volta fora també la raó per la qual percibiren tot el promontori com cap i no sols el cap en sí, canviant el nom d´este últim, que més tard es diría per la seua forma, cap de la Nao (nao=nave). No tenim documents que realment descriguen la història del Cap de Martí. Es fan suposicions, es desenvolupen teories, però al final, cadascú deu decidir en qué vol creure. Es interessant vorer com els fets i la ficció es creuen al llarg dels segles i probablement mai descobrirem qué va passar realment. Huí en dia Cap Martí està ple de vivendes turistiques que impedixen utilitzar métodes arqueològics que puguen estudiar el terreny. Segurament Cap Martí seguirà guardant el seu misteri durant molt de temps. Tot i que Xàbia va restar a la rereguarda durant tota la guerra (1936-39), la
importància de la defensa i control del tram de costa entre Dénia i Xàbia, va fer que el govern de la República hi creara una línia defensiva litoral entre les Marines i el Portitxol amb la instal·lació de diverses construccions defensives que tenien com a finalitat frenar els possibles atacs de l'armada franquista i protegir la navegació de cabotatge de la zona. L’estructura defensiva més important bastida a Xàbia, va ser la gran bateria del Portitxol. Construïda a uns 90 metres sobre el nivell del mar, aquesta robusta i extensa bateria semi- subterrània, construïda amb gruixudes parets de formigó de porland, protegia l'amplia badia de Xàbia, al nord-oest i la petita badia del Portitxol, al sud-est. El dissabte 17 de juny podrem visitar, gràcies a l’amabilitat del propietari de la parcel.la on s’ubica, Pasqual Pastor Cardona, les restes conservades d'aquesta construcció. La ruta començarà a les 10,30 a l’aparcament de la Caleta, anirem caminant fins al mirador del Portitxol, visitarem les restes de la bateria i tornarem fins la Caleta. Aquí teniu un breu resum de les activitats previstes per als propers dos mesos:
17 de maig, dimecres, a les 19:00 hores. Una xerrada sobre les amfores descobertes sota l'aigua a la zona de Xàbia. 26 de maig, divendres, a les 18:30, un passeig guiat des de les ruïnes romanes a prop del parador, fins a la Séquia de la Noria, a través de la Saladar. 17 de juny, dissabte (hora de determinar), una visita a la bateria de la Guerra Civil de Portixol. Aquestes estructures arquitectòniques rurals - només conegudes a la Comunitat Valenciana - van aparéixer a la fi del segle XVIII, amb l'inici del comerç de la pansa, que va portar treball i molta riquesa a la regió valenciana, especialment a la Marina Alta. El procés d'escaldar el raïm abans de posar-lo a assecar possibilitava que la seua pell es clivellara, accelerant així el procés d'assecat, però el feia molt vulnerables a la floridura, causada per la pluja, la humitat nocturna i la rosada matinal. Per tant, els dies de pluja i a la nit, calia posar a cobert el raïm. Aquest era el propòsit dels riuraus.
Però, d'on pot vindre la paraula riurau? No és valencià, ni tampoc castellà. Hi ha diverses teories, la majoria de les quals poden descartar-se. Una d'elles és que procedeix de l’expressió àrab: raf, que significa sostre o refugi. Duplicant la paraula, com es fa a vegades en valencià, s'obté raf-raf, que podria haver-se deformat en riu-rau. Tanmateix, això és molt improbable, ja que el riurau va aparéixer uns 200 anys després de l'expulsió dels moriscos. Una altra teoria encara més improbable és que procedisca de l'anglés raisin house, distorsionat a riu rau. Tanmateix, això sembla prou fantasiós, ja que al segle XIX, quan van aparéixer aquestes construccions, pràcticament no hi havia britànics vivint a la regió que pogueren haver encunyat la frase! Una tercera teoria és que podria tindre alguna cosa a veure amb riu, riu, com de drenatge de la teulada…bé, hauríem de preguntar-nos fins a quin punt es pot prendre seriosament! La versió més plausible, que Luis Fornés elabora en el seu llibre Riuraus Valencians, és que procedeix de la llengua occitana, més concretament, d'un dialecte occità: el provençal. Des del segle XVI es va produir una important emigració des del sud de França, principalment des de la Provença, on es parlava provençal, un dialecte que té molta semblança amb el català, el valencià i el mallorquí. Aquest fet va facilitar l'emigració i integració en el Regne de València. Per tant, no és desficaciat suposar que va poder haver-hi alguna influència en la llengua. El riurau apareix quasi sempre en una zona rural, o s'adossava a una casa de camp. La teoria és que aquests edificis rurals podrien haver-se anomenat originalment ostal rural (casa de camp ) que en el dialecte provençal seria ostau rürau, ja que les terminacions -al es converteixen en -au en provençal. Amb el temps, el substantiu ostau degué desaparéixer i el refugi va passar a dir-se simplement rürau. Com que la -ü, que es considera a mig camí entre -i i -u, no existeix en valencià, els vilatans podrien pronunciar-la com -iu. Així doncs, sembla que el nom procedeix de la seua condició rural: rural > rürau > riurau. Per descomptat, fins ara no s'han realitzat estudis concloents sobre l'etimologia de la paraula riurau, per la qual cosa segueix oberta al debat. Aquesta última sembla ser l'explicació més probable fins que aparega una nova teoria. Font : „ Els Riuraus Valencians „ de Lluis Fornés Per a entendre-ho, cal remuntar-se als orígens de la llegenda de la Santa Casa, l'habitatge de Natzaret (actual Israel) on va nàixer la Mare de Déu, on es va produir l'Anunciació, on va viure Jesús fins als 30 anys i on va morir sant Josep. L'any 1291, quan els musulmans van expulsar definitivament de Palestina els cavallers croats, conta la llegenda que aquesta casa va ser transportada miraculosament pels àngels a través del cel, a Tersatto, a Dalmàcia (Croàcia). Uns anys més tard, en 1294, va ser depositada pels àngels en el seu lloc de descans final, un bosc de llorers (en llatí: lauretanum), que dona nom a Loreto, una població prop d'Ancona (Itàlia). Una altra història que intenta explicar l'origen del nom va ser que els àngels van traslladar la casa a les terres d'una dama noble anomenada Loreta. Actualment es troba en la basílica de la Santa Casa, en Loreto, un dels santuaris marians més visitats del món. Una versió que pot resultar-nos més versemblant és que l'acabalada família italiana Angeli va fer desmuntar la casa de la Sagrada Família per a salvar-la davant la invasió musulmana de 1291. La van enviar a Itàlia a través de l'actual Croàcia. Els esforços dels Angeli es van convertir en una llegenda, en la qual, els àngels havien recollit el sant estatge. La ciència ha demostrat que la casa està construïda amb rajoles que daten de l'època de Crist i que estan elaborades amb la mateixa matèria que altres cases coetànies de Natzaret . El "vol" de la casa i la seua llarga conservació expliquen per què en 1920 la Mare de Déu de Loreto va ser nomenada oficialment patrona de l'aeronàutica i dels constructors. Llavors, ¿com és que es va convertir en la patrona dels pescadors de Xàbia? També en aquest cas hi ha diferents interpretacions. Una història popular afirma que en 1850, un vaixell italià va encallar enfront de les costes del cap Prim. Alguns pescadors van acudir amb les seues barques a salvar els mariners, però en el seu lloc, només van trobar una icona de la Mare de Déu de Loreto. Existeix una altra versió recollida en un document escrit en el segle XVII, segons el qual al març de 1679, els pescadors locals van ser testimonis d'una escaramussa entre un vaixell genovés anomenat "Mare de Déu de Loreto" i els seus atacants, una armada de set vaixells turcs. Miraculosament, va ser el vaixell italià el que va guanyar el combat. Admirats per aquest succés, els pescadors van proclamar com a patrona a la Mare de Déu de Loreto. Però en realitat, desconeixem per què i quan els pescadors de Xàbia van prendre aquesta decisió. La veritat és que ja en 1515 se li va dedicar una ermita prop de la porta de la Mar, en la zona est de la ciutat, habitada principalment per pescadors. No obstant això, no sabem si era venerada pels habitants de Xàbia en general o si van ser els pescadors els qui la van triar com a patrona. En un document de 1847, es descriu l'edifici com una capella rectangular amb un gran pòrtic i tres naus d'estil mudeixar sostingudes per huit columnes. Aquest espai es va utilitzar també com a escola local, motiu pel qual es va construir un annex per a l’estança del mestre, molt probablement el 1556. També sabem que en el segle XVIII es van enterrar en aquesta capella a diversos pescadors morts en un naufragi. La capella sembla haver sigut renovada a la fi del segle XVIII. Quasi un segle després es trobava tan deteriorada que va ser enderrocada a conseqüència d'un greu accident causat per l'enfonsament d'una nau, a resultes del qual, va morir un home. Hui en dia, on s'alçava la capella hi ha un jardí públic. L'únic element que rememora el temple és el "jardinet de Loreto", on es troba una creu coberta d’estil neogòtic (1954) així com una font construïda en 1923 decorada amb una representació de la Casa de la Sagrada Família i una figura de la Mare de Déu de Loreto portant al seu fill Jesús. Aquesta plaça se situa al costat del Restaurant Trinquet i es denomina plaça Vicent de Gràcia, en honor al tosquer que la va fabricar. Des de 1896 se celebren en el Port les festes anuals dels pescadors en honor de la seua patrona. Comencen a la fi d'agost i acaben sempre el 8 de setembre, dia de l'aniversari de la Verge, encara que la commemoració oficial de l'onomàstica se celebra en la majoria dels països el 10 de desembre, dia en què la Santa Casa va arribar a Loreto. La nova església dels pescadors, construïda a mitjan anys 60, també està dedicada a aquesta advocació, però això és material per a un altre article ... 1 de febrer, 19.00 hores
El dia 1 de febrer hi haurà una xerrada sobre les excavacions del Portitxol, a les 19.00 h, a la sala de conferències del museu. Ens parlaran els arqueòlegs responsables del projecte. Publicitat anterior: 10/10/2022 Arrancan las excavaciones en la Illa del Portitxol de Xàbia para confirmar su ocupación desde el siglo IV al XX --- alicanteplaza.es/arrancan-las-excavaciones-en-la-illa-del-portitxol-de-xabia-para-confirmar-su-ocupacion-desde-el-siglo-iv-al-xx Aquests vaixells són de tres tipus: vaixells d'arrossegament, “traíñas” i embarcacions artesanals.
Els primers arrossegaments van aparéixer a Xàbia en la dècada de 1930 i prompte van ser contractats i armats pel govern republicà per a patrullar les aigües valencianes durant la Guerra Civil, igual que la majoria dels vaixells de pesca amb motor. Avui dia hi ha cinc arrossegaments de popa que mesuren entre 20 i 27 metres. Els arrossegadors Cap Prim Segun (24m) i el "Sol Tercer", el major dels vaixells d'arrossegament de Xàbia (27 m.) són els únics que pesquen gamba roja. Els altres tres pesquen gamba blanca (gambetes, quisquilla, etc.) i molts tipus de peixos d'aigües profundes. Els vaixells d’arrossegament ixen del port entre les 4.45 i les 5.00 hores, cinc dies a la setmana, amb una tripulació formada per entre tres i quatre mariners. Els caladors més pròxims estan a mitja hora de distància i els més llunyans a diverses hores. Una vegada que arriben al lloc triat, el “bou” es deixa anar mecànicament. Es tracta d'una xarxa agranadora de 80 metres de llarg i 25 d'ample, anomenada així perquè te forma de cap de bou. Les xarxes s'arrosseguen a una profunditat de 500-700 metres a 4 km/hora durant 5-6 hores abans de ser pujades per cabrestants i un gran tambor de xarxa. Després, els pescadors fan la selecció de les captures i llancen a la mar tots els peixos no desitjats. A l'octubre-novembre poden pescar fins a 20-30 quilos per viatge. Els vaixells tornen al port al voltant de les 4 o 5 de la vesprada, i la captura fresca se subhasta immediatament. Els preus poden oscil·lar entre els 50-60 €/quilo a la tardor i els 120-130 €/quilo a l'estiu. A més de la cabina de comandament del capità, equipada amb els últims aparells electrònics (com GPS, traçadors nàutics, radar, sonda acústica, pilot automàtic, caixa blau, etc.), també hi ha una xicoteta cuina amb taula de menjador i un allotjament per a la tripulació anomenat el “ranxo”, amb lliteres on descansar mentre el vaixell està pescant. El segon tipus de vaixell de pesca a Xàbia, del qual només hi ha tres, és la “traíña”, que pren el nom de la xarxa, gran i fina, que utilitza per a pescar, sobretot en la costa gallega. La “traíña” més antiga és també la més menuda (14 metres), “El Terrible” és l'únic pesquer de fusta que queda a Xàbia i també el més encantador. Originari d'Almeria, va ser portat a Xàbia en els anys 80. Lamentablement, no ix a pescar des de 2021, pel fet que el seu propietari té greus problemes econòmics, la qual cosa no és d'estranyar, atés que el manteniment d'un vaixell de fusta és molt superior al d'un de polièster. A més, en ser molt més pesat, necessita bastant més gasolina que els vaixells de polièster més lleugers. Les altres dues “traíñas” són “Els Chorrols” Dos i Cinc. Es tracta d'embarcacions de 25 m. que necessiten una tripulació de deu persones, inclosos dos patrons. Les “traíñas” pesquen peix blau com a sardina, aladroc, cavalla i alatxa , peixos que es troben prop de la costa, en la superfície i a escassa profunditat de la plataforma continental, a entre 40 i 100 metres de fondària. A la Comunitat Valenciana les “traíñas” s'allunyen com a màxim a uns 15 quilòmetres de la costa. Ixen del port de Xàbia sobre les 20.00 hores, de dilluns a divendres. És durant la nit que els peixos estan a aquestes profunditats i per això els vaixells tenen enormes focus per a atreure el plàncton i els peixos. La “traíña” torna al port entre les 7 i les 9 del matí, depenent del que s'haja allunyat de la costa. El tercer tipus d'embarcació pesquera és l'embarcació artesanal. Hi ha quatre embarcacions d'aquest tipus en el port de Xàbia, d'entre 7 i 10 metres i que necessiten una tripulació de només dues persones. Els pescadors treballen amb diverses arts de pesca per a la captura de peixos escatats: una d'elles és el tresmall, una xarxa fixa d'un metre d'altura que es cala el fons de la mar per a capturar peixos com la sépia, el sard, l'orada o el déntol; el “bonitolero” és un altre tipus de xarxa, que va des del fons de la mar fins a la superfície de l'aigua, per a capturar peixos de temporada i de pas; i el palangre. Totes aquestes xarxes són “passives”, és a dir, es deixen reposar en el fons de la mar durant la nit per a ser recollides al matí. Els pescadors també utilitzen cadufs, una mena de recipients, abans de terracota i ara de plàstic, per a la pesca del polp. Aquests recipients es deixen en el fons de la mar durant diversos mesos i es revisen a la recerca de captures cada pocs dies. A Xàbia no existeixen vaixells professionals de pesca de la tonyina. Per a aquesta activitat es necessita una llicència especial, els drets de la qual han estat comprats - com sempre! - per les grans empreses. En la temporada de la tonyina, que va oficialment del 20 de maig al 10 de juliol, molts vaixells d’arrossegament i “traíñas”, entre ells alguns de Xàbia, són emprats pels grans tonyinaires per a transportar les gàbies repletes de tonyines vives. Les tonyines es mantenen vives i s'engreixen abans de ser venudes i per tant es poden vendre durant tot l'any. El port pesquer de Xàbia és xicotet, però els seus vaixells pesquers el mantenen viu i bulliciós i li donen l'encant pintoresc a aquest barri mariner de Xàbia. Simplement no seria el mateix sense ells! * La informació d'aquest article ha estat amablement proporcionada per Amadeu Ros i Torres, pescador i copropietari de l'arrossegament Cap Prim i el seu successor Cap Prim Segon amb el seu germà Juan Bautista (Batit) |
ACTIVITATS
Arxiu
March 2024
Categories |